somriure – Pàgina 2 – Teresa Saborit

20150427-200_muses-Imatge_Keyboard_Jeroen_ Bennink_CC2.0_Attribution-Text_Un_incis_Tere_SM

[Musa 63] Un incís

Posted on 27/04/2015 by Teresa Saborit

La noia mira el cursor que parpelleja davant dels seus ulls i dibuixa un somriure de felicitat. No és una noia guapa ni especialment intel·ligent. No faria girar el cap a ningú caminant pel carrer ni passaria de la primera prova del Gran Dictat.

Però és feliç.

És feliç delectant-se en el petit plaer de l’anticipació, recreant-se en el moment present en el que tot encara és possible. Podria escriure el correu electrònic. O no escriure’l. O podria escriure’l i no enviar-lo. O enviar-lo. Podria jugar a la imposició i fer-se la temorenca. O optar per un estil més atrevit.

Totes les possibilitats encara són possibles, no hi ha cap carta jugada sobre la taula…

Només un incís: ha deixat un pot d’aigua bullint als fogons de gas, amb un grapat d’arròs, i se n’ha oblidat.

[Musa 63: Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «moment, somriure, plaer, incís, atrevit». La imatge que acompanya el text es titula «Keyboard» i és de Jeroen Bennink compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150421-200_muses-Imatge_Hamster_in_a_wheel_Dan_Derrett_CC2.0_Attribution-Text_Atrapat_en_la_perpètua_roda_Tere_SM

[Musa 59] Atrapat en la perpètua roda

Posted on 21/04/2015 by Teresa Saborit

Hàbil et mous
sense sentit
sense descans.

Amb l’energia
d’una vida
que no saps viure.

Moaixakha incompresa
de qui ningú
sap l’existència.

Somriures de llauna
amagats
en la lluna oculta.

Tresoreges
com diamants
trossos de plàstic.

Esperes les passes
amb sabatilles
del qui t’ignora.

Rodes a la roda
sense moure’t
sense final.

— Com has dit que es diu aquest bitxo?
— Humà.

[Musa 59: Relat inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio 5 paraules i una condició afegida si m’ho permets: que sigui en vers -micropoema- (l’estil i rima que tu vulguis). Les paraules: lluna, sabatilla, hàmster, diamant i somriure». La imatge que acompanya el text es titula «Hamster in a wheel» i és de Dan Derrett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

[Musa 57] Somnis de nena

Posted on 17/04/2015 by Teresa Saborit

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

Posted on 16/04/2015 by Teresa Saborit

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

[Musa 47] 6000!

Posted on 26/03/2015 by Teresa Saborit

Com una nena davant l’aparador d’una botiga de joguines, et descobreixes embadalida davant del número rodó. T’atrapen les seves formes sinuoses, els zeros per tres cops repetits, el sis que et mira altiu per sobre de l’espatlla… L’espies de cua d’ull. Voldries acostar-t’hi, però no t’hi atreveixes.

«Què pensarà de mi? — et preguntes —. Ell és tant i jo sóc tant… Tant… Tan poc.»

No et cal mirar-te al mirall per reproduir de memòria el teu perfil esprimatxat, la teva ànima sempre negre, el teu… «Punt»… Allà, perdut, sempre caigut, sempre arrossegant-se sota els teus peus. Potser sense ell seria una altra cosa. Tu sola potser encara tindries alguna oportunitat, series esvelta i decidida, però amb… Amb «ell»… Qui vols que se t’acosti?

Sempre crits! Sempre crits i crits i més crits! Sempre multiplicada de forma redundant al final de frases exclamatives!! Tant els costa d’entendre que tu sola ets més que suficient suficient?!!!!

Només els adolescents, alguns, encara et busquen per iniciar diàlegs amables («Ei, tu! Com han anat les vacances?»). Només els infants et tenyeixen de sorpresa («Oh!»). Els adults només se’n recorden de tu per donar ordres («A la taula no es whatsappeja!») i els vells només t’utilitzen per remugar («Si sabéssiu tot el que jo vaig haver de patir perquè vosaltres poguéssiu viure com marquesos…!»)

— Hola.

Estaves tan capficada en el teu monòleg interior que el cor et fa un bot. No t’has adonat dels passos que se t’acostaven i de sobte et trobes cara a cara amb el 6.000 que fa hores que t’ha robat l’enteniment.

— Ho… Hola! — encertes a respondre.

I automàticament comences a maleir-te. «I ara… Per què quequeges?! Pensarà que ets una inútil!»

— Sóc nou — respon el 6.000 aliè al teu soliloqui —. Encara no conec res ni ningú. T’importaria ensenyar-me una mica tot això?

Per un instant et quedes muda. «Jo… Muda?»

— Encantada! — exclames agafant-te amb decisió al braç de l’últim zero —. Benvingut! No podries haver trobat millor guia! T’ho ensenyaré tot, tot i tot!

— Com et dius?

— Exclamació!

— Encantat, jo sóc un número rodó: crec que serem grans amics.

I somriu. Et somriu a tu. I ara sí, aquest com sí… Et quedes definitivament sense paraules.

[Musa 47: Relat inspirat per la proposta de @petitscontes_: «et recomano que t’inspiris amb el blog: http://www.saltembenamunt.blogspot.com». Després de navegar una estona pel blog de l’Emma Pérez, he decidit inspirar-me amb l’entrada publicada el 26 de març del 2015: «6000 gràcies!». La imatge que acompanya el text es titula «new life a new beginning» i és de Adriënne compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

[Musa 41] Somriures de març

Posted on 18/03/2015 by Teresa Saborit

Tanques els ulls i deixes que el sol tímid de març t’acariciï sense timidesa. L’animes en silenci a resseguir-te els braços nus, el coll tot just desvestit de les bufandes de llana, les cames encara temoroses dels cops de vent traïdors de mitjans de març.

L’escalfor t’amara en un sentiment de calma mentre les parpelles se t’omplen de somriures. El somriure del teu fill quan aquest matí l’has deixat a l’escola i ha fugit corrents en veure de lluny els seus amics. El somriure del teu marit, quan us heu acomiadat a la parada del metro amb un petó als llavis amb regust de cafè i dues cullerades de sucre. El somriure dels teus companys de feina quan ha entrat a la botiga la mestressa, amb un mitjó de cada color, i s’ha tancat al seu despatx amb aires de marquesa. El somriure d’aquell client desdentegat que t’ha deixat cinc euros de propina amb una picada d’ullet carregada de complicitat.

Sents fred. Entreobres els ulls i veus com el sol s’amaga de mica en mica darrere dels edificis de la ciutat. Els últims raigs travessen les baranes de la terrassa amb determinació, però la batalla està perduda: les primeres estrelles de la nit comencen a fer pampallugues més enllà de l’horitzó amb sensació d’impunitat i la nit, de mica en mica, s’escampa sobre els terrats de la ciutat.

Amb recança t’aixeques de la cadira, surts de la terrassa i acciones l’interruptor per il·luminar el menjador solitari. Les ombres porugues corren a amagar-se darrere dels mobles mentre tu continues accionant interruptors per omplir les estances de llum. Alces la mirada, comproves les busques del rellotge i somrius. La llum del dia té els minuts comptats: la teva solitud, també.

[Musa 41: Relat inspirat per la proposta de la Marga: «sol, sensació, sentiment, silenci, sucre». La imatge que acompanya el text es titula «Smile!» i és de Kenny Louie compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150310-200_muses-Imatge_strawberries_Fried_Dough_CC2.0_Attribution-Text_Osset_de_peluix_Tere_SM

[Musa 35] Osset de peluix

Posted on 10/03/2015 by Teresa Saborit

Relat amb banda sonora: «Teddybear» de Toy-Box. Llegiu-lo mentre escolteu la cançó.

Entres i em saludes com si no passés res, però estàs nerviós, se’t nota, ho veig. Amb prou feines t’atreveixes a mirar-me els ulls i les mans et tremolen quan deixes les bosses a sobre del marbre de la cuina.

— He portat maduixes, diuen que… Que va bé.

I t’afanyes a posar el cap dins de la nevera perquè no m’adoni que les galtes se t’han tenyit de vermell.

— I no has portat… Nata? — pregunto amb la veu més seductora del repertori.

Claves un cop de cap contra el prestatge. Et sento respirar a fons. Tanques la porta amb un renec mig mut i et gires cap a mi. Per primera vegada, em mires directament als ulls.

— T’estàs divertint?

— Jo? No… — responc amb un somriure carregat de males intencions.

M’assec al sofà sense deixar de mirar-te. Em pentino la cabellera castanya amb els dits i deixo que els blens em caiguin sobre l’escot del vestit. La teva mirada ressegueix la cremallera i es perd en les cames interminables que la minifaldilla deixa al descobert. Empasses saliva.

— Aquestes sabates m’estan matant… — em lamento alçant el peu fins a tocar-te el pit amb el taló —. M’ajudes a treure-me-les, osset de peluix?

[Musa 35: Relat inspirat per participar en la quarta jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «osset de peluix», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «strawberries» i és de Fried Dough compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

[Musa 30] Vacances

Posted on 03/03/2015 by Teresa Saborit

«Va-can-ces.»

Quan ho dius així, amb totes les consonants, amb totes les vocals, amb totes les síl·labes… Quan ho dius obrint molt els llavis en les «a» i allargant al màxim les «s»… Quan ho dius així, «va-can-ces»… Quan ho dius omplint-te’n la boca, llavors sí, llavors el mot sembla una gran paraula, capaç de qualsevol miracle.

T’imagines amb un somriure els llavis i un dia infinit als teus peus. Un dia? Una setmana, dues, setmanes, tres setmanes… T’imagines lluny de l’esclavatge del rellotge, volant lliure com una papallona de flor en flor. T’imagines lluny de xiulets de whatsapp, d’alarmes de mòbil, de nens cridant perquè no troben l’entrepà de l’esmorzar o de parelles demanant-te amb presumpció de culpabilitat si algú sap alguna cosa d’una ratllada a la porta del cotxe. T’imagines caminant descalç damunt la gespa, amb l’herba acabada de tallar fent-te pessigolles a les plantes dels peus. T’imagines enfonsant les mans en castells de sorra fina, en una platja d’arena blanca recoberta de petxines de colors irisats, t’imagines els grans de sorra escapolint-se juganers entre els teus dits.

«Vacances!»

Quan ho dius així, de cop. Quan ho dius sense ganes. Quan ho dius en un esbufec, com si t’haguessin clavat un clatellot: «Vacances!» Llavors no, llavors la paraula s’enfosqueix i la seva dolçor es converteix en un fel amarg capaç de convertir en realitat els pitjors presagis.

El temps transmuta en un compte enrere, on l’únic que interessa és saber quants dies queden, encara. L’agenda s’omple amb una llista inacabable d’activitats que voldries fer, i ser, al final no fas, ni ets. El mòbil no para de sonar amb trucades indesitjables que et reconnecten amb allò que pretenies deixar enrere i el parèntesi anhelat mostra el seu autèntic rostre, donant la benvinguda a un colador de forats quilomètrics a on tots els dimonis hi tenen el pas franc.

«Va-can-ces»… «Vacances!»

Vuit lletres innocents i mil entonacions possibles. Com has dit que ho deies?

[Musa 30: Relat inspirat per la proposta de la Júlia: «pessigolles, dolçor, papallona, somriure i flor». La imatge que acompanya el text es titula «Clouds» i és de Mike King compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150225-200_muses-Imatge_Greenhills_09_ Werwin15_CC2.0_Attribution-Text_Gaudeamus_igitur_Tere_SM

[Musa 26] Gaudeamus igitur

Posted on 25/02/2015 by Teresa Saborit

# Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus… #

El cor de cantaires refila amb paraules que han sobreviscut al garbell dels segles. El teu cor les entén, sense comprendre-les. No saps què signifiquen aquelles expressions llatines que sorgeixen dels seus llavis, amb prou feines ets capaç de distingir-ne els fonemes, però somrius. Mires al teu voltant i somrius.

Somrius al noi que hi ha a la teva dreta, al noi que fa quatre anys se’t va colar al metro just abans que tanquessin les portes i amb una empenta et va abandonar a l’andana. Per culpa seva, et vas veure atrapada en l’atzucac d’arribar tard el primer dia de classe a la universitat. Avui, envitricollat destí, gràcies a ell estàs asseguda a la primera fila de l’auditori, esperant ansiosa que el rector pronunciï el teu nom.

— Estàs nerviosa?

Gires al cap i somrius a la noia que seu a la teva esquerra. Ella també somriu, però li tremolen els llavis. I no para quieta amb les mans. Se t’acudeix pensar que l’anell que no fa més que canviar de dit deu començar estar marejat de tant viatge. És abracadabrant que aquestes alçades encara no li hagi agafat un atac de cor a alguns dels dos, a l’anell o a ella.

— Hem fet exàmens més difícils.

La noia deixa escapar una rialla muda en sentir el teu comentari. Para de moure els dits, tanca els ulls i respira a fons. Quan torna a obrir les parpelles, en els seus ulls hi brilla una llum nova: la decisió de l’heroïna disposada a enfrontar-se un últim cop amb el drac dels seus malsons. L’última batalla.

# … Alma Mater floreat quae nos educavit, caros et conmilitones dissitas in regiones sparsos congregavit #

Els cantaires clouen les boques i emmudeixen les notes. El públic uneix les mans per aplaudir-los mentre el rector es posa dempeus i s’acosta al faristol. És el moment. El noi de la teva dreta t’agafa de la mà i la prem amb força entre les seves. Sents l’energia de la seva sang fluint des del seu cor a la teva ànima a través del contacte de la pell.

El rector s’acosta al micròfon, pronuncia el teu nom i et poses dreta. El teu nom amplificat per la megafonia és el senyal acordat. Les teves cames es posen en moviment com si fossin pals d’acer i t’enfiles a la tarima presidencial adornada amb bimbirimboies. El rector t’abraça, et felicita amb paraules que ets incapaç d’interpretar i posa entre les teves mans una enorme cartolina amb el teu nom, el diploma que et beneeix com el millor expedient de la promoció. Quatre anys resumits en una xifra plena de corbes: tres coma noranta nou, d’una escala de quatre.

Et gires cap al públic. No saps què fer, ni què dir, no saps com respondre a aquells aplaudiments que et reconforten i et despullen a parts iguals. Emmudits els mots, inútils els gestos, només somrius. Els mires i somrius. A tots i a cadascun d’ells, a tots ells… Somrius. Gràcies.

[Musa 26: Relat inspirat per la proposta de la Mena Guiga: «gaudeamus, atzucac, abracadabrant, envitricollat i bimbirimboia». «Gaudeamus Igitur» és l’himne universitari que s’acostuma a sentir en l’entrega de diplomes de final de carrera. Les estrofes que apareixen en el text corresponen a la primera i a l’última: «Alegrem-nos doncs, mentre siguem joves. Després de la divertida joventut, després de la incòmoda vellesa, ens rebrà la terra» i «Floreixi l’Ànima Mater que ens ha educat, i ha reunit als volguts companys que per regions allunyades estaven dispersos». La imatge que acompanya el text es titula «Greenhills 09» i és de Werwin15 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150218-200_muses-Imatge_A_love_birds_kiss_ jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_Vols_Tere_SM

[Musa 21] Vols?

Posted on 18/02/2015 by Teresa Saborit

Voldria sentir el teu tacte, les teves mans en els meus braços, els teus dits resseguint-me el rostre, els teus palmells acariciant cada centímetre de la pell sota l’abric reclosa.

Voldria que la teva veu fos la brisa que m’amarés l’ànima en deturar-me enfront la mar, la mar en calma, la mar en ràbia.

Voldria tancar els ulls i perdre’m en el teu somriure, com un pirata sense nord en una illa deserta perpètua, com un vaixell sense far acostant-se temerari a les roques del naufragi.

Voldria que la meva veu fos el so que et despertés en l’alba i la melodia que et bressolés en somnis durant la travessa de la negra nit.

Voldria embriagar-me amb el vermell de la passió que insinuen els teus llavis mig closos… Mig oberts… Mig humits… Mig per mi…

Voldria… «Vols?»

[Musa 21: Relat inspirat per la proposta de la Biblioteca Santa Eulàlia: «Les nostres inspira-paraules: vermell, somriure, tacte, so, brisa (marina)». La imatge que acompanya el text es titula «A love birds’ kiss» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Teresa Saborit

Escriptora – Devoradora de llibres – La imaginació és el meu superpoder

Etiqueta: somriure