El sol entra per la finestra com si fóssim a ple estiu i el mirall em retorna el reflex d’una persona que no sóc jo. La cabellera m’arriba fins a la cintura, els ullals em sobresurten dels llavis, els ulls injectats de sang amb reflexos daurats, el nas de llop, les orelles punxegudes, els dits de les mans acabats amb ungles afilades capaces d’esbudellar un garrí en mil·lèsimes de segon,… No sóc jo! Aquesta no sóc jo!

M’aparto del mirall i m’assec davant de l’esmorzar. Queixalo la cuixa de pollastre amb una mà mentre amb l’altra passo les pàgines de la revista amb un avançament dels vestits de bany que es portaran aquesta temporada. La meva mirada queda congelada en les pàgines centrals. El cos de la sirena es perfila sobre les ones de l’oceà com una aparició divina enmig dels gratacels d’una gran ciutat. Els braços esvelts, la cintura d’abella, la mirada clara. La cua li brilla amb tonalitats irisades que creen petits arcs de sant Martí sobre els núvols. Els cabells ondulats juguen a ocultar-li les sines. Un somriure trapella se li escapa dels llavis mentre es mira amb picardia la càmera… Aquesta sóc jo! Aquesta sí sóc jo!

— Encara no has acabat d’esmorzar? — la mare entra al menjador i amb mira amb mala cara —. Si no t’afanyes, tornaràs a fer tard a la universitat.

Deixo la revista, clavo una segona queixalada a la cuixa de pollastre i li responc amb un gruny.

— Senyoreta, val més que vigili el seu llenguatge, no permetré que es comporti com son pare! Amb un ogre a la família en tinc més que suficient.

— Com vols que em comporti, si no? — li replico omplint-me la boca amb el que queda de cuixa, ossos i tot —. Sóc la filla de la Bèstia.

La mare es posa les mans a la cintura i arruga el front.

— Què vol dir que ets «la filla de la Bèstia»?

— Per què no et podies casar amb el Príncep Blau?! — exploto aixecant-me de la cadira —. Mira’m! Sóc un monstre! Mira’t! Eres la princesa més bella del regne! Si haguessis fet com l’Ariel, ara jo també seria una sirena! Per què, mare? Per què?!

— Perquè l’estimo.

I em somriu. La meva mare sempre ho arregla tot amb un somriure. Em somriu, se m’acosta i m’abraça. El meu nas de llop s’embriaga amb el seu perfum de roses i li torno l’abraçada vigilant de no trencar-li l’esquena amb la meva força animal. Els ulls de fera se m’omplen d’aigua.

— En Jan sense por m’ha deixat per la Blancaneus… — somico amb el nas perdut entre els seus cabells.

— Aquell arrogant no t’arribava ni a la sola de la sabata.

— Si no ell… Qui? Mare, qui s’atrevirà estar amb mi? No m’estimarà mai ningú…

— Jo t’estimo.

— Tu no comptes.

— I el teu pare t’estima. I els teus germans. I l’àvia que viu al bosc. I l’àvia que viu a l’últim pis de l’Empire State amb en King Kong.

— Ells tampoc no compten. Són la meva família.

— Ells són els únics que compten. Nosaltres sabem qui ets en realitat. Nosaltres sabem qui s’amaga sota d’aquesta aparença monstruosa. El qui no sàpiga veure-ho… Què ens importa?

Abraço la meva mare amb una mica més de força. De cua d’ull, el mirall em retorna el reflex de dues princeses abraçades amb un somriure idiota els llavis: la més jove seria preciosa si no tingués els ulls plens de llàgrimes.

[Musa 37: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Serra: «Descobreix-te i descobreix #coneixement». La imatge que acompanya el text es titula «ufa: mirror» i és de Bolshakov compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]