Blog

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

[Musa 117] Màgia d’infant

Posted on 15/07/2015 by Teresa Saborit

Amb un polsim de màgia
l’habitació es converteix en regne
el llit en cova de drac
els germans grans en els meus vassalls.

El jardí transmuta en justa d’honor
en un mapa indesxifrable
les arrels dels arbres es desdibuixen
plens de passadissos secrets.

I la vida que se m’escapa
s’omple de nou d’infantesa
mentre ressusciten els morts
a on els vius orbs no poden veure’ls.

I el meu cor petrificat pels anys
batega de nou
ple d’emoció
per últim cop.

[Musa 117: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa repetidora. De la primera inspiració que em va enviar, en va néixer un microrelat: «Un incís». De la segona, n’ha nascut el poema que acabeu de llegir 😉 Text inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Màgia, honor, vida, arrels, emoció». La imatge que acompanya el text es titula «World Map» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta, musa!]

20150714-200_muses-Imatge_Carboneria_casa_okupa_Sant_Antoni_mural_utopia_MPilar_Navarro-Text_Globus_Tere_SM

[Musa 116] Globus

Posted on 14/07/2015 by Teresa Saborit

Amb un globus d’aire càlid
trenquem cadenes de gel
fugim de petrificats presents
anhelem acariciar els estels.

Amb un globus d’aire càlid
inflem d’esperança els somnis
omplim d’il·lusió els pulmons
xerrotegem sense cap negoci.

Amb un globus d’aire càlid
buidem l’ànima de pors
sentim el futur a frec de pell
recordem amb urpes d’un bru ós.

Amb un globus d’aire càlid
reescrivim fins l’inamovible.
Amb un globus d’aire càlid
totes les hipòtesis possibles.

[Musa 116: Des que vaig començar el projecte de les dues-centes muses, m’heu enviat tot tipus de propostes: paraules, frases, paisatges, blogs, emoticones,… Però crec que encara ningú no m’havia enviat mai una casa (hehe). El poema d’avui està inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la MPilar Navarro: «És una foto de la Carboneria, una casa okupa al barri de Sant Antoni que van fer tancar fa més d’un any. La façana és un mural per la utopia». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150713-200_muses-Imatge_Bubbles_On_Chrome_5_peter_mottola_CC2.0_Attribution-Text_Bombolles_de_silenci_Tere_SM

[Musa 115] Bombolles de silenci

Posted on 13/07/2015 by Teresa Saborit

No és el mateix
el què veig
que el què crec veure
en els teus ulls.

No és el mateix
el què escolto
que el què crec escoltar-te
quan no et sento.

No és el mateix
el què desitjo
que el què crec que desitjaria
no haver de desitjar.

No és el mateix
el què em dic
que el què crec que em dius
sense paraules.

Però em crec
el què crec veure
el què crec escoltar-te
el què crec que desitjaria
el què crec que em dius
i no m’atreveixo
a veure’t
a sentir-te
a desitjar-te
a creure’t…

Sense paraules.

[Musa 115: El primer text d’aquesta setmana ve inspirat per un anunci! Sí, sí, ho heu llegit bé: un anunci de sabó (hehe). Poema inspirat per la proposta de la Carme Borras: «És un anunci de Dove on hi ha un pintor que no veu les models i les dibuixa dos cops: la primera segons es descriuen elles i la segona segons les descriu la seva gent… A veure què pots treure d’aquí». La imatge que acompanya el text es titula «Bubbles On Chrome 5» i és de peter.mottola compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Qui ho hauria dit que la poesia es pot amagar fins i tot en un anunci comercial? Feliç inici de setmana!]

20150710-200_muses-Imatge_Toutou_Watching_the_Sunset_Alexandre_Normand_CC2.0_Attribution-Text_Records_de_vida_Tere_SM

[Musa 114] Records de vida

Posted on 10/07/2015 by Teresa Saborit

— Ei, tu!

Em giro i et veig. Véns cap a mi amb les galtes vermelles i els ulls encesos de fúria. El teu dit de cinc anys assenyala el meu nas de cinc anys amb una ràbia que semblaria impròpia en algú de la nostra edat.

— Què vol dir que tu ets la nena més maca del món?! Jo sóc la nena més maca del món!

M’encongeixo d’espatlles. Em poso el dit a la boca. Abraço amb més força l’osset de color rosa que estrenyo contra el pit. Miro cap a la porta amb l’esperança que aparegui un rostre conegut i que uns braços invencibles se m’emportin lluny d’aquelles quatres parets de l’escola amb reixes a les finestres.

— Jo sóc la nena més maca del món.

Ha estat només un murmuri, pronunciat amb l’esperança de ser dit sense ser escoltat. Però l’has sentit. Ja ho crec que l’has sentit.

— La nena més maca del món sóc jo!

— La mama diu que… La nena més maca del món… Sóc jo.

No m’atreveixo a dir-ho, però ho dic. Perquè és la veritat. Perquè el papa sempre diu que s’ha de ser valent i que s’ha de dir en veu alta allò que es pensa en veu baixa. Perquè tu ets molt maca, però la mama diu que la nena més maca del món sóc jo. I la mama sempre té raó.

Abandones la fase de negociacions i passes a l’atac directe. Els meus reflexos de criatura són massa lents com per poder impedir que els teves mans menudes s’aferrin amb força a les trenes que comences a estibar amb llàgrimes de ràbia.

— La teva mama és una mentidera! La meva mama diu que la nena més maca del món sóc jo!

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, el nas de mocs i la classe de crits. Els companys ens miren en silenci, sense atrevir-se a posicionar-se. La senyoreta s’afanya a descompartir-nos. T’alça per la cintura. Et diu, t’ordena i et repeteix que em deixis anar. I tu m’agafes amb més força. T’agafa les mans, t’obliga a obrir els dits i t’arrossega fins a l’extrem oposat de la classe.

Em quedo arraulida al meu lloc. Ploro sense aire. Una altra nena se m’acosta i m’acaricia la galta.

— No ploris…

M’abraça. I es posa a plorar amb mi.

***

— Ei, tu!

Em giro i us veig. Veniu agafades d’abracet i feu mitja hora tard, com sempre. Rieu i xerrotegeu sense cap pressa. Sou un cas perdut: no sé perquè continuo arribant puntual si sé de sobres que em sortiran cabells blancs esperant-vos.

— Tenia entès que era la núvia la qui es podia permetre el luxe de fer esperar els invitats, no al revés.

— No siguis esgarriacries. Nosaltres no som uns convidats qualsevol: nosaltres som les dames d’honor!

I m’agafeu per banda sense deixar de riure, cadascuna d’un braç, i entrem a la botiga a on fa mitja hora que m’esperen per fer l’última prova del vestit que portaré el dia més important de la meva vida. Parleu les dues alhora, trepitjant-vos les frases que l’altra comença, i em sento com si fóssim les reines d’un ball dansant al ritme d’una música que només nosaltres podem sentir.

Ric.

— Què rius?

— Res.

Ric perquè sóc feliç. Ric perquè de sobte sóc conscient que, el dia més important de la meva vida, va ser el dia que us vaig conèixer: el dia que una em va fer plorar i l’altra va plorar amb mi. L’últim dia que vam plorar cap de les tres.

[Musa 114: Últim text de la segona setmana de juliol: per fi és divendres! (hehe) El primer text que vaig escriure per la musa d’avui es va titular «El què diran… O el què em diré?», inspirat en les poncelles que llavors tot just començaven a despertar de la letargia hivernal. El text d’avui, escrit en ple estiu, precisament parla d’això: del pas del temps 😉 Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez: «El meu tema: L’amistat d’ahir, d’avui i de demà. Com canvia (i creix) a mida que van passant els anys.». La imatge que acompanya el text es titula «Toutou Watching the Sunset» i és d’Alexandre Normand compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Mil gràcies pel teu suport constant, amiga!]

20150709-200_muses-Imatge_Outil_Explored_a_otge_CC2.0_Attribution-Text_Cops_de_ribot_Tere_SM

[Musa 113] Cops de ribot

Posted on 09/07/2015 by Teresa Saborit

Amb un ribot m’afino les arestes. Totes les espines, sang de la meva sang, cauen sobre el parquet convertides en encenalls que llançarem al foc el dia que em diguis que tens fred. Perquè cremin. Perquè deixin de ser. Per oblidar-les. Com si mai no haguessin existit.

Amb eficiència quirúrgica passo el metall afilat per sobre de la meva pell de rosa. Te la mostro, plena de ferides, i en demanes més. Perquè encara parlo massa alt. Perquè encara parlo quan no toca. Perquè encara parlo.

Amb estultícia et faig ferir. No sé com, encara no ho sé. Jo, la no ningú, un dia em vaig despertar amb el teu cor obert entre les teves mans. O vas ser tu qui et vas despertar amb el meu batec entre les teves? Sóc tan toixa quan no em guies…

Amb força de formiga m’esmerço en la tasca encomanada. Emblemàtic és el teu triomf sobre la meva ànima nua que res no pot ocultar-te. M’exhibeixes. Em mostres. Presumeixes. Com un aparador. Com una medalla. Com una conquesta. Com una peça de caça. Morta.

Amb silencis afònics m’eixugo les llàgrimes. Llàgrimes incultes que no saben perquè neixen, que no saben perquè creixen, que no saben perquè em cauen sobre les mans aspres que feinegen. Tens por d’embogir d’amor. Tens por de perdre’m per qualsevol fotesa. Tens por del què t’obligo a fer-me. Pel meu bé.

I jo tinc por de tu. I callo. Fins que em matis.

[Musa 113: La musa d’aquest dijous també és una musa repetidora. La primera vegada que va participar, la seva inspiració va servir per crear el poema «Mal versat». Avui la seva inspiració es podria arribar a llegir com una mala continuació d’aquelles rimes. Relat inspirat per la proposta de la Txell: «Encenall, eficiència, emblemàtic, embogir, estultícia… Avui toca totes en E». La imatge que acompanya el text es titula «Outil [Explored]» i és de a.otge compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte i ajudar-me a fer-lo créixer, musa.]

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

[Musa 112] No hi ha batec

Posted on 08/07/2015 by Teresa Saborit

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150707-200_muses-Imatge_Debo_saber_cuando_parar_Sindrome_feliz_CC2.0_Attribution-Text_Crack_Tere_SM

[Musa 111] Crac

Posted on 07/07/2015 by Teresa Saborit

Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! 😉]

20150706-200_muses-Imatge_Tentacles_Steve_Jurvetson_CC2.0_Attribution-Text_Safari_Tere_SM

[Musa 110] Safari

Posted on 06/07/2015 by Teresa Saborit

D’acord: era un alien. Almenys això era el que havia entès. Cada vegada que es creuava amb un ésser de dues potes, aquest ésser l’assenyalava amb les seves extremitats superiors, cridava «Alien!» i sortia corrents en direcció contrària movent a tota velocitat les seves extremitats inferiors. Eren un éssers curiosos, aquells éssers minúsculs de dues potes. I també eren els únics éssers del planeta a qui semblaven causar aquell tipus de reacció.

Els éssers que es movien suspesos en l’aire, recoberts amb una espècie de teixit flonjo similar a les mussolines de les nimfes que vivien en els llacs solars d’Orió, es limitaven a voltar al seu voltant encuriosits, aterrar en algun dels seus tentacles i picotejar les restes de les arenes salades que s’amagaven entre els plecs de les seves mucoses tàctils.

Els éssers de quatre potes tenien una reacció similar als de dos, però sense crits. Coberts amb filaments excitats electrostàticament, i que feien pessigolles al tacte, en un noranta-vuit com vint-i-tres per cent dels casos optaven per camuflar-se entre el paisatge, en silenci, i fugien ràpidament en saber-se descoberts. En l’u coma setanta-set per cent restant, sorgien dels seus amagatalls mostrant unes protuberàncies grogoses que intentaven clavar sense èxit en els seus tentacles. En aquests casos, el sistema d’autodefensa activat en mode automàtic els repel·lia inflant-los fins a convertir-los en globus aquosos de color vermell que s’enlairaven de la superfície i, en última instància, explotaven entre mol·lècules d’oxigen, nitrogen i argó.

Els éssers que habitaven les profunditats més obscures dels medis aquàtics els esquivaven. A cada invitació, responien amb un aleteig dels seus cossos amb el que els rodejaven per seguir la seva ruta predefinida, com si estiguessin proveïts d’un sonar d’alta precisió al qual només havien pogut mesurar un error de més menys cinc micres de gir per cada vuit gravitacions.

Fos com fos, els seus éssers preferits eren els que emetien una llum espectral intermèdia entre la llum de la seva estrella mare i les basses d’aigua que recobrien el planeta. Eren del tot immunes a la seva presència. Ni atacaven, ni fugien, ni els esquivaven. Simplement, era com si no existissin. Fortament amarrats al terra mitjançant una complicada xarxa de ramificacions interconnectades, ni tan sols s’immutaven quan eren arrancats del seu seu hàbitat i tancats en sales d’experimentació. Preferien morir-se a immutar-se.

Mentre repassava les últimes imatges del safari, posà en un bol quatre grapats de cadascuna de les espècies que havia recollit durant la seva última expedició i començà a amassar la barreja amb els tentacles. Estava content d’haver vingut. En sortiria un pastís molt bo.

[Musa 110: Totes les muses que repeteixen fan una il·lusió especial, però si la musa repetidora és una de les primeres que es van apuntar en el projecte… Encara més! 😉 En aquella ocasió, el text resultant va ser «Bombolla de bits». Aquest cop, el text s’ha convertit en un relat interplanetari inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: «Invitació, tancat, alien, pastís, planeta». La imatge que acompanya el text es titula «Tentacles» i és de Steve Jurvetson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari, Júlia!]

20150703-200_muses-Imatge_iittala_Vitrinii_Box_Didriks_CC2.0_Attribution-Text_Bol_de_bombons_Tere_SM

[Musa 109] Bol de bombons

Posted on 03/07/2015 by Teresa Saborit

Et porto un farcellet
un farcellet de petons
embolicat amb paper de regal
en un bol de bombons.

L’embolic és que no existeixes
L’embolic és que no ets
L’embolic és que sols ets somni
L’embolic és que… Res.

Et porto un farcellet
un farcellet de petons
me’ls menjaré, tota sola,
mentre em cerques pel món.

[Musa 109: La musa d’avui també s’ha animat a repetir: moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual! De la primera inspiració va néixer un microrelat-poema titulat «Sospirs», de la segona n’ha nascut una poesia de sucre 😉 Poema inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «Farcellet, embolic, petons». La imatge que acompanya el text es titula «iittala Vitrinii Box» i és de Didriks compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir i molt bon cap de setmana!]

20150702-200_muses-Imatge_Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09_Soren Niedziella_CC2.0_Attribution-Text_Espasa_de_fusta_Tere_SM

[Musa 108] Espasa de fusta

Posted on 02/07/2015 by Teresa Saborit

Creia que tot podia ser resolt a cop d’espasa, des de dracs imaginaris, de set caps i amb alè de foc, fins a bombes caigudes del cel, capaces amb la seva màgia de convertir qualsevol edifici en cendres en pocs segons.

Mentre els seus pares omplien formularis incomprensibles, ell corria d’una punta a l’altra del carrer a on havia viscut tota la vida, sortejant piles de runa i columnes de fum, perseguint els amics que l’atiaven a atrapar-los rugint com bèsties mitològiques sorgides de les llegendes més obscures de la humanitat.

— Sóc sant Jordi, el cavaller!

I l’epítet se subratllava brandant el tros de pal que en la seva imaginació transmutava en una arma afilada d’acer resplendent. Els seus amics el desafiaven amb ganyotes que li feien més riure que angúnia i ell els responia amenaçant-los amb paraules incomprensibles que havia sentit dir als soldats .

— Us esbudellaré de viu en viu, escòria insalubre! Recompteu-vos, rates de claveguera! Obeïu si no voleu que les entranyes dels vostres fills serveixin d’aliment pels nostres gossos!

I reien. Saltaven sobre les pedres del que havia estat la seva escola, sobre les pedres del que havia estat el mercat a on el poble feia vida, sobre les pedres de l’hospital que tantes vides havia salvat. Saltaven i reien. I mentrestant, en la distància, una dona cridava.

[Musa 108: El text d’avui ve inspirat per una musa que s’ha animat a repetir. El primer relat que em va inspirar era ple de llum i es titulava «No molesteu: escriptora escrivint». El text d’aquest dijous, en canvi, ha nascut recobert de cendres. Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «Espasa, formulari, pedra, angúnia, dona». La imatge que acompanya el text es titula «Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09» i és de Søren Niedziella compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, Magda.]