Etiqueta: joc
[Musa 91] Joc de disfresses
Juguem a disfressar-nos, com quan érem petits.
Juguem a disfressar-nos de súper herois que han jurat defensar la raça humana. Juguem a disfressar-nos de policies capaços d’engarjolar tots els lladres. Juguem a disfressar-nos de bombers a qui cap incendi no fa por. Juguem a disfressar-nos de metges amb cures miraculoses per les malalties de totes les nines de la consulta. Juguem a disfressar-nos de pilots que guanyen totes les curses de l’scalextric. Juguem a disfressar-nos de futbolistes que celebren triplets per partida doble.
Juguem a disfressar-nos d’adults
sense que es noti
que en el pit ens continua bategant
el cor de l’infant.
Juguem a disfressar-nos de rajola, de carrer, que mira sense ser vista, per a qui tot l’any és carnaval.
[Musa 91: Relat inspirat per la ruta realitzada el passat 23 de maig «Joan Brossa. Del MACBA a La Seca. Poesia, màgia, teatre i carnaval» de la mà de la Fundació Joan Brossa, en el marc del cicle artístic BarriBrossa organitzat per la La Seca – Espai Brossa. La imatge que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una fotografia de la màscara que hi ha en una rajola de les Rambles de Barcelona, dissenyada per Joan Brossa el 1991 per commemorar la concessió del «Premi FAD – Sebastià Gash» a les estàtues humanes de la Rambla.]
[Musa 80] Tu no vols
Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?
Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.
Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.
Juguem a l’amagada?
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]
[Musa 72] Quiet
Ho he sentit! Ho has sentit?! Escolta bé… Escolta bé! No ho sents?!
S’acosta!
Calla, no facis soroll, no respiris. Cada vegada està més i més a prop… No et pot sentir.
Convenç-te que no necessites oxigen. Convenç-te que ni tan sols necessites que la sang et circuli pel cos. No moguis ni un múscul, ni una parpella, ni un pèl moixí.
El desig sobtat per anar al bany és una il·lusió.
Converteix en confeti les ganes d’eixabuirar perquè l’últim que necessites és que un espetec sec l’adverteixi del punt exacte a on t’amagues.
Se’n va? No et deixis endur per l’eufòria!
Quantes batalles no s’han perdut per voler vendre els pollets abans de tenir els ous? Si vols fer qualsevol moviment, primer has de comprovar que el perímetre està assegurat. Treu el cap de l’amagatall, a poc a poc. Primer la punta d’una orella, estigues atent a qualsevol signe de perill. Després l’orella sencera. Després treu mig ull, després l’ull sencer.
No hi ha ningú. No et deixis emportar per primeres impressions!
Mira-t’ho bé. Inspecciona el camp de batalla amb deteniment, amb calma, sense pressa. Assegura’t que no hi és. Assegura’t que estàs sol i… Corre!
— Salvat!
— No pot ser! Es pot saber a on estaves amagat?!
Ara sí. Ara sí et pots proclamar campió de la batalla ancestral: que el teu germà gran perdi dues vegades seguides a l’amagada és tota una revolució!
[Musa 72: Relat inspirat per la proposta de la Sandra: «eufòria, oxigen, revolució, confeti, desig». La imatge que acompanya el text es titula «Shy» i és de Umberto Salvagnin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
[Musa 71] Protecció solar
Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.
NOIA — Ja sé què et passa.
NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?
NOIA — Que t’agrado.
NOI — Tu?
NOIA — Està claríssim.
NOI — El què?
NOIA — Que t’agrado.
NOI — És una càmera oculta?
NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.
NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.
NOIA — Per prendre el sol a la platja?
NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?
NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?
NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.
NOIA — Perquè tu volies que et veiés.
NOI — Somies mandarines.
NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?
NOI — Per qui m’has pres?!
NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.
NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?
NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.
NOI — I creus que jo sóc un tigre.
NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?
NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?
NOIA — Sí.
NOI — I?
NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.
NOI — I si sóc un tigre amb parella?
NOIA — No hauries vingut sol a la platja.
NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?
NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.
NOI — Què sabies?
NOIA — Que t’agrado.
L’escena es fon en negre.
[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles
Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.
Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.
Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.
La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.
Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.
«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.
I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]
[Musa 35] Osset de peluix
Relat amb banda sonora: «Teddybear» de Toy-Box. Llegiu-lo mentre escolteu la cançó.
Entres i em saludes com si no passés res, però estàs nerviós, se’t nota, ho veig. Amb prou feines t’atreveixes a mirar-me els ulls i les mans et tremolen quan deixes les bosses a sobre del marbre de la cuina.
— He portat maduixes, diuen que… Que va bé.
I t’afanyes a posar el cap dins de la nevera perquè no m’adoni que les galtes se t’han tenyit de vermell.
— I no has portat… Nata? — pregunto amb la veu més seductora del repertori.
Claves un cop de cap contra el prestatge. Et sento respirar a fons. Tanques la porta amb un renec mig mut i et gires cap a mi. Per primera vegada, em mires directament als ulls.
— T’estàs divertint?
— Jo? No… — responc amb un somriure carregat de males intencions.
M’assec al sofà sense deixar de mirar-te. Em pentino la cabellera castanya amb els dits i deixo que els blens em caiguin sobre l’escot del vestit. La teva mirada ressegueix la cremallera i es perd en les cames interminables que la minifaldilla deixa al descobert. Empasses saliva.
— Aquestes sabates m’estan matant… — em lamento alçant el peu fins a tocar-te el pit amb el taló —. M’ajudes a treure-me-les, osset de peluix?
[Musa 35: Relat inspirat per participar en la quarta jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «osset de peluix», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «strawberries» i és de Fried Dough compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
[Musa 34] Plaer esdrúixol
Com una guerra
sense soldats
com una batalla perduda
des de l’inici.
Com una esdrúixola
sense rima
com una pentagrama
desdibuixat.
Com un joc de taula
sense normes
com un plat de maduixes
desfetes.
Només tu i jo
per plaer
aquesta tarda…
Què em poso?
[Musa 34: Relat inspirat per la proposta de la Marina: «plaer, maduixa, esdrúixola, joc, soldat». La imatge que acompanya el text es titula «juicy-red_dice» i és de Tiffa Day compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
[Musa 10] Qui riu?
Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.
Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.
En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.
— Ets «raro».
La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.
No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.
— Els «raros» són ells.
Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.
— Però què fa aquest gos?!
— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?
[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]