Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.
Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.
Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.
Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.
Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
