20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

[Musa 57] Somnis de nena

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

 

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

 
[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

[Musa 48] L’inici del temps

20150327-200_muses-Imatge_Golden_times_you_me_fading_into_memory_jinterwas_CC2.0_Attribution-Text_L_inici_del_temps_Tere_SM

 

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

 

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

[Musa 18] Quatre gats somiatruites

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

 

Em diuen somiatruites quan no saben què més dir-me.

«Somiatruites.»

Aquest és l’últim insult que surt dels seus llavis. No es pot deixar una feina estable per perseguir un somni. No es pot anteposar l’ànima a la raó. No es pot jugar amb la vida com quan eres una criatura de bolquers.

«Ja tens seixanta anys.»

La conversa comença sempre amb una llista interminable d’infortunis. I si es crema la casa? I si puja l’Euribor? I si em diagnostiquen una malaltia incurable? I si els meus pares perden la pensió i no poden continuar pagant la residència?

«La teva proposta és infactible.»

I qui em parla sempre m’aconsella pel meu bé. Em demana que reflexioni, que miri el món tal i com és, que llegeixi els diaris: guerra oberta a Ucraïna, jutjats inundats per casos de corrupció, l’estat islàmic avançant a passos de gegant,…

«El present és infernal. Què et fa pensar que el futur serà millor? Només et falten cinc anys per jubilar-te… Queda’t amb el que tens.»

Com si el que tingués fos alguna cosa sòlida que pogués resguardar a dins d’una caixa cuirassada del banc. Com si el present fos immutable. Com si la rutina fos una mar en calma perdent-se en la infinit, sense ni un bri d’aire ni una mala tempesta, sense onades ni taurons ni Moby Dicks.

«Fes-me cas.»

Quan s’adonen que resisteixo tots els embats, arriba l’ordre. L’ordre directa sense dret a rèplica. L’ordre establert que cal preservar. L’ordre infumable que m’asfixia. L’ordre d’aquells que pregonen sobre una vida que mai no s’han atrevit a viure.

«Somiatruites.»

Al final, l’insult. El punt i final. El suposat benefactor s’aixeca de la cadira i abandona el bar amb el compte a deure. Penso que m’hauria de saber greu… Però no me’n sap. Per primera vegada a la meva vida, tinc la certesa d’haver pres la decisió correcta. Per primer cop, sé que són els altres els qui estan equivocats. Encara que no ho entenguin.

M’aixeco de la taula i camino fins a la barra.

— Cobri’m, si us plau. Dos cafès.

— Tres cinquanta.

Trec un bitllet de deu euros de la cartera i tatxo mentalment el nom del meu interlocutor de la llista d’amics de l’ànima. Un menys a convidar en futures celebracions. A aquest ritme, quan organitzi la festa d’aniversari dels seixanta-un, només serem quatre gats; quatre gats somiatruites.

 

[Musa 18: Relat inspirat per la proposta de la @desbruixolada: «Infactible, infernal, infinit, infortuni, infumable». La imatge que acompanya el text es titula «Truita amb pèsols» i és de Jacob Sunol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

[Musa 6] El castell de les paraules

20150128-200_muses-Imatge_Castle_Belogradchik_Klearchos_Kapoutsis_CC2.0_Attribution-Text_Castell_paraules_Tere_SM

 

En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.

 

«On ets?»

 

En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l’entrada
a lectors embogits.

 

«Qui ets?»

 

Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.

 

«Tu ets?»

 

A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.

Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.

I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.

 

[Musa 6: Poema inspirat per un dels exercicis que proposa la Jill Jepson en el seu repte d’inici d’any «The Renew and Review Writing Challenge». La imatge que acompanya el text es titula «The Castle of Belogradchik» i és de Klearchos Kapoutsis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

[Musa 1] Pols de lluna plena

 

Pols lluna plena (200 muses - Tere SM)

Conten que a la lluna
hi ha un homenet
que treballa de sol a sol
tot sol.

Un homenet que treballa
de sol a sol
omplint la Terra
de pols.

Conten que en les nits
de lluna plena
es compleixen

que els desitjos
quan es compleixen
es fan pols.

 

[Musa 1: Aquest petit poema està inspirada en una capseta plena de pols de lluna plena, un dels molts objectes que en Pep Duran atresora en la seva maleta de contacontes.]