20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151125-200_muses-Imatge_Gota_aigua_fulla_Elena_Pelegrin-Text_Victoria_microscopica_Tere_SM

[Musa 183] Victòria microscòpica

20151125-200_muses-Imatge_Gota_aigua_fulla_Elena_Pelegrin-Text_Victoria_microscopica_Tere_SM

 

El científic s’apartà del microscopi ofegant dins la boca el crit de victòria que havia estat a punt d’eixir-li dels llavis. Mirà a dreta i a esquerra, i a esquerra i a dreta, i un altre cop a dreta i esquerra. Tots els seus companys de laboratori continuaven amb les esquenes corbades sobre les seves respectives taules, ofuscats amb el turment dels seus experiments particulars.

El científic omplí els pulmons d’aire, a poc a poc, mil·límetre cúbic a mil·límetre cúbic. Expirà, amb igual lentitud, assaborint la regalèssia entre dolça i amarga de la victòria. Ja no li caldria tornar a córrer, mai més, per res. Tot el temps del món era, a partir de llavors, seu, només seu. Seu, per sempre. De ningú més.

El científic tornà a vinclar la columna vertebral, observà de nou la gota de temps que havia aconseguit liquar. Després d’un ampli repertori de fracassos, el triomf brillava amb colors irisats sota la lupa del microscopi. En aquella espurna de textura aquosa, hi havia condensades tres hores, vint-i-sis minuts i quaranta-set segons, ni un instant més, ni menys. Els governs de tot el món batallarien per contractar-lo, multinacionals dels cinc continents li oferirien quantitats desorbitades per la patent. Però ell no es vendria, no la vendria. Els seus anhels anaven molt més enllà de convertir-se en el titella de les ombres que governaven els destins de la humanitat. A partir de llavors, ell seria l’únic que mouria els fils.

El científic no veié venir el tamboret, amb prou feines sentí el crec de l’estructura metàl·lica ensorrant-li el crani. Quan els seus companys alçaren la vista per comprovar què passava, ja era massa tard. Ell ja no existia i el seu descobriment… Tampoc.

 

 

[Musa 183: Una gota pot donar molt de si… Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de l’Elena Pelegrin: «M’encantaria que li donessis vida…». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

[Musa 182] Prestatgeria de records

20151124-200_muses-Imatge_Maquina_escriure_llibreria_llibres_Joan_Lluis_Sagues-Text_Prestatgeria_de_records_Tere_SM

 

Eres com un aparador ple de lletres. Un mostrari de frases plusquamperfectes, un catàleg complet d’imatges. Eres un poema manuscrit, de rima harmoniosa i mètrica exacta, sobre un cristall translúcid, aparentment sense màcula. Eres un llibre de tinta, imprès, negre sobre blanc, inamovible.

Ets la prestatgeria que vam omplir, els dos, record a record, vivència a vivència, pàgina a pàgina. Ets els ulls desdibuixats que el reflex del mirall del bany malda per oblidar. Ets el faristol perdut, dempeus, enmig d’unes golfes plenes de trastos que només la pols visita, amb una partitura que sols tu podies executar, sonata individual. Ets els pantalons, vençuts i oblidats, al costat de la tassa del vàter, plens de taques, que ni la rentadora no vol.

I jo sols sóc una màquina d’escriure, silent, sospirant pel tacte dels teus dits, encara.

 

 
[Musa 182: Relat inspirat per les cinc imatges que acompanyen el text, obra d’en Joan Lluis Sagués. Moltes gràcies per fer de musa!]

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

[Musa 181] Romanços de cec

20151123-200_muses-blind_troita_CC2.0_Attribution-Text_Romancos_de_cec_Tere_SM

 

Jo t’esguardo sense ulls
tu em mires sense veure’m
ignorem ens l’altre a l’un
com si algú s’ho pogués creure.

Inconscient pas acceleres
fas record tenyit frisança
si la vida fos planera
no hi hauria cap recança.

Ton plaer és ma condemna
mon enuig sols virtual:
som avui tan diferents…
Anys enrera, dos iguals.

Tanca el cor i buida el pit
fes-te sord a tots els precs
car per molt que te turmentin
són romanços sols de cec.

 

 

[Musa 181: Feliç inici de setmana! Aquest text és la resposta a la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un poema basat en els oxímorons «el record i la frisança» i «l’enuig i el plaer». La imatge que acompanya el text es titula «blind» i és de troita_<>< compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració!]

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

[Musa 180] Estem aquí

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

 

Para l’orella, escolta’ns bé… No ens sents? Estem aquí, al teu costat.

Som el murmuri del mar, som l’airet que remou les cortines. Som la fulla de terracota que acaba de tallar el cordó umbilical amb la branca que li havia donat la vida, que es balanceja durant la caiguda, que gaudeix a la fi del seu primer i últim viatge lluny de les seves germanes. Som l’oreneta que torna de l’exili i la que fuig cap a terres més càlides per fugir del llop afamat de l’hivern. Som l’infant que esclata en riallades mentre intenta atrapar les bombolles de sabó de colors irisats que desapareixen, per art de màgia, davant dels seus ulls. Som un metro en hora punta, ple de maniquís de plàstic amb les mans aferrades al voltant de barres d’acer, amb les mirades immòbils sobre pantalles de pampallugues que els fan sentir connectats amb éssers que mai no han vist, que mai no veuran, que potser mai no han existit. Som la boira ploranera que t’embolcalla amb un foli en blanc a on ni l’escriptor més hàbil no podria immortalitzar els seus mots. Som la neu que endolceix els cims de les muntanyes de carbó.

Estem aquí, al teu costat. No ens sents? Para l’orella, escolta’ns bé…

 

 
[Musa 180: Últim text d’aquesta setmana! Perquè cada setmana és única i, la setmana que ve, tot serà diferent (hehe). Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Per què no un text sobre les muses mateixes? On es trobarien les muses al món contemporani, què farien?». Si voleu llegir una altra versió que gira sobre el mateix tema, podeu fer un cop d’ull a un relat que vaig escriure l’any passat: «Muses contra artistes». La imatge que acompanya el text es titula «Courtains» i és de Corinna Nasonis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Jo tinc molt clar a on s’amaguen les muses: sou tots vosaltres! Moltes gràcies per llegir-me i molt bon cap de setmana.]

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

[Musa 179] Definició de món

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

 

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

 

 

 

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151118-200_muses-Imatge_Venus_de_les_pells_Nuria_Mila-Text_Joc_de_partida_Tere_SM

[Musa 178] Joc de partida

20151118-200_muses-Imatge_Venus_de_les_pells_Nuria_Mila-Text_Joc_de_partida_Tere_SM

 

Volia vostè una mestressa. La mestressa ha arribat. Volia una mestressa, captiva, i ha alliberat la bèstia. Ha perdut el joc entres jocs de mans del qual es creia vostè expert, m’ha emboirat la ment amb pensaments pertorbadors i paraules plenes verí, ha iniciat una contesa autoproclamant-se vençut… Ignorant fins a quin punt dol la derrota.

«És vostè un corruptor de dones, Severin.»

No són paraules, ja no. No són gestos d’impostura, ja no. No és vostè qui imposa les normes d’un contracte de fum ni sóc jo la que el sotasigno prometent acatar les seves condicions. Ja no. Volia ordres? Tindrà ordre. Volia càstigs? Tindrà càstig. Volia jocs? El joc, em sap greu…

El joc, no em sap cap greu, s’ha acabat: ara comença la partida.

 

 
[Musa 178: Poca broma amb aquesta protagonista! Relat inspirat per la il·lustració de «La Venus de les pells» que acompanya el text, obra de la Núria Milà. Moltes gràcies per fer de musa, escenògrafa!]

[Musa 177] Porto, ciutat calma

20151117-200_muses-Imatge_Porto_Portugal_Jaume_Saborit-Text_Porto_ciutat_calma_Tere_SM

 

Som en aquesta foto. Nosaltres som una d’aquestes formigues que hi ha a mà esquerra, a la cantonada, que miren recolzades sobre la barana com l’astre rei es pon sobre les aigües calmes del riu de Porto. O som un dels viatgers del tren que travessa la ciutat i no té temps per mirar més enllà dels rails que s’obren al seu pas. Sí, estem a dins del tren, còmodament asseguts en una de les butaques, a tocar de la finestra, llegint el diari… O millor un llibre… O millor el mòbil. Ens acaba d’arribar un whatsapp… Quan feia que no teníem notícies d’en Joan? Te’n recordes de quan era un nen de bolquers que no aixecava un pam de terra? Te’n…? O som una d’aquestes llumenetes perdudes enmig de la ciutat. Jo sempre he preferit les altures, però tu sempre has volgut tocar de peus a terra… Som un segon segona. El sol s’està ponent. Ho veiem a través de la finestra de la cuina mentre preparem el sopar, mà a mà. Jo poso l’enciam en remull, tu talles el tomàquet, jo trec la cassola del foc, tu poses el plats a la taula. Som un gran equip. Després de quaranta-vuit anys, continuem sent un gran equip. I som en aquesta foto, estem en aquesta foto. Som en aquesta ciutat que no hem visitat mai, estem entre aquestes formigues desconegudes que parlen un idioma que no entendríem… Estem allà, perquè no estem aquí. No som aquí. No, aquí… No.

 

 

 
[Musa 177: El text d’avui viatja fins a Portugal. Relat inspirat per la fotografia de Porto que acompanya el text, obra d’en Jaume Saborit. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

[Musa 176] Vola lluny

20151116-200_muses-Imatge_Ou_pinassa_pedac_et-Text_Vola_lluny_Tere_SM

 

Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.

Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.

Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.

Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.

 

 

[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

[Musa 175] Paraules de tinta

20151113-200_muses-ink_stain_texture_15_Max_Stanworth_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_de_tinta_Tere_SM

 

Paraules. Paraules escrites en tinta sobre un foli de paper blanc sense marques. Paraules. Paraules que conjuren el so de la teva veu més enllà del record i dels somnis de fum. Paraules. Paraules fantasmagòriques ressonant en l’eco d’un passat inexistent. Paraules. Paraules que voldria suprimir amb un moviment de teclat.

Paraules…

Paraules, tan inesborrables, com tu.

 

 
[Musa 175: Paraules de tinta que sobreviuen les nostres ànimes. Relat inspirat per la proposta d’en Sirius: «Et tindré a les meves oracions. Les meves oracions capturen el teu record. En un paper, en un pensament, en una paraula». La imatge que acompanya el text es titula «ink-stain-texture-15» i és de Max Stanworth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració 😉 ]