Teresa Saborit

20151210-200_muses-Imatge_Tartana_Catalana_Lira_Catalana_segle_XIX_mNATEC_Terrassa_Friviere_CC3.0_Attribution_Unported-Text_Tartana_a_la_deriva_Tere_SM

[Musa 194] Tartana a la deriva

Posted on 10/12/2015 by Teresa Saborit

Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.

[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20151209-200_muses-Imatge_mercat_especies_Rosa_Floral-Text_Tres_bruixes_savies_Tere_SM

[Musa 193] Tres bruixes sàvies

Posted on 09/12/2015 by Teresa Saborit

Diuen que en país llunyà, en un mercat recòndit, s’amaguen tres dones que venen tots els colors del món. Són bruixes, bruixes sàvies, bruixes bones si estan de bones. Camuflades entre les persones que transiten entre les paredes, les tres dones, vestides amb camises de blau turquesa, ofereixen la seva mercaderia assegudes al terra amb les cames encreuades, envoltades de cistells i coves plens de verdures d’attrezzo, encisant els compradors amb somriures irisats plens de reflexos de perles de lluna.

Al qui té el cor trencat, li venen verd esperança. Al qui busca parella, li regalen taronja a meitats. Als qui s’hi acosten amb aires de guerra, els venen blanc de bandera. Als qui busquen el que no tenen, plata mirall.

Diuen que s’amaguen perquè les tenebres les temen, perquè si fos per elles el món seria blanc pur. Si elles governessin, fins les ombres més negres desapareixerien en l’oblit, el món perdria l’equilibri, s’esborraria en el no res,… I per això les tres dones s’amaguen.

Tres bruixes. Tres bruixes sàvies. Tres bruixes bones… Si estan de bones.

[Musa 193: Benvinguts a l’equador d’aquesta setmana plena de festius… O hauria de dir dilluns? (hehe) Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Rosa #Floral, juntament amb les paraules «terra, persones, lluna, verdures». Moltes gràcies per participar en el projecte, musa!]

20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

[Musa 192] Cantonada revolució

Posted on 08/12/2015 by Teresa Saborit

20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

COMPANY A — Donat que els últims aconteixements ens han estat desfavorables, és necessari prendre medides, companys.

COMPANY B — Què ha dit el company?

COMPANY C — Que l’assunto pinta bastos.

COMPANY A — No podem permetre que ofenses d’aquest tamany quedin sense càstig, companys! Tenim que contraatacar. No ens poden tractar com si fóssim basura!

COMPANY B — Bueno… Basura sí som.

COMPANY A — No ens portaran al desguàs! No permetrem que ens venguin a peces! Si es pensen que som tontos, es quedaran amb un pam de nas.

COMPANY C — I això portarà molt gasto?

COMPANY A — Companys, estem parlant de la nostra dignitat!

COMPANY C — Ja veig que haurem de portar la vajilla bona de l’àvia a la casa dels empenyos…

COMPANY B — Diu que costarà cuartos? Acabo de recordar que tenia que fer un recado, si…

COMPANY A — D’aquí no se’n va ningú! És que no voleu disfrutar del reconeixement que us mereixeu després de tants anys de servei?!

COMPANY C — Jo preferiria conservar la vajilla, ja saps, més que res pel valor sentimental.

COMPANY A — Colla de revolucionaris de pega dolça!

COMPANY B — Sí clar, com que tu tens un bon puesto i un barco que t’espera amarrat al port…

COMPANY A — Ja ho pagaré jo!

COMPANY B — Haver començat per aquí! Si és així, pues… Vale! Què s’ha de fer?

COMPANY A — La pròxima parelleta que vegem passar pel nostre costat, amagats entre les sombres, entre carinyos i arrumacus, amb una bossa amb un tufillo sospitós a les mans i aires de voler anar cap a la zona dels de reciclatge… Zas! Obrim la tapa i ens empassem el nòvio!

COMPANY B — I per què no la nòvia?

COMPANY C — I si són dos nòvios?

COMPANY A — El primer que se us posi a tiro, companys! Zas i a la panxa!

COMPANY B — Només un?

COMPANY A — En aquests casos, menos és més. Li féu una bona rebolcada, que hagi d’estar-se una setmana a la lavadora per treure’s la basura de sobre. Us garantitzo que s’hauran acabat aquestes tonteries del reciclatge i la mare que va parir tots els ecologistes de l’Ajuntament.

COMPANY C — I si agafa una enfermetat i acaba a l’enfermeria?

COMPANY A — No serà res greu! Un dies fent crucigrames i cap a casa amb unes quantes agulletes.

COMPANY C — Però…

COMPANY A — Hasta aquí podíem arribar: hem de defensar el nostre puesto al carrer, companys!

COMPANY B — Però…

COMPANY A — No heu vist el què ha passat amb els contenidors de la cantonada del Passeig?! Ja no en queda ni un de gris! Voleu que a nosaltres també ens pintin d’arcoiris?

COMPANY C — Uix, no… A mi el verd amb fa el cul gros, els urbanos es burlarien de mi, semblaria un jabalí.

COMPANY B — A mi no crec que em sortís rentable pintar-me de groc, ja estic a punt de jubilar-me…

COMPANY A — Pues no hi ha cap més alternativa, tenim que fer-ho! Visca la revolució, companys?!

COMPANYS B i C — Visca la revolució, company!

[Musa 192: A qui li fan mal els ulls? No és culpa meva! Text inspirat per la proposta d’en Joan Milà: «Doncs, una de barbarismes: Ah!, “Bueno”, “pues”… “Vale”!». Quants barbarismes sou capaços de trobar? (hehe) La imatge que acompanya el text es titula «Avinguda Esplugues, Pedralbes (Barcelona): contenidors d’escombraries» i és d’autoria pròpia. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

[Musa 191] Llàgrimes de Mediterrani

Posted on 07/12/2015 by Teresa Saborit

20151207-200_muses-Imatge_Tibidabo_Barcelona_Talaia_sinia_noria_cavallets_Tere_SM-Text_Llagrimes_de_Mediterrani_Tere_SM

Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.

Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.

— El mar, la llib…

La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.

[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]

20151204-200_muses-Imatge_nens_Judith_Barnes-Text_Llenguatge_universal_Tere_SM

[Musa 190] Llenguatge universal

Posted on 04/12/2015 by Teresa Saborit

No em mireu, això és el primer que em crida l’atenció de vosaltres. Esteu aquí, drets, al meu davant. Us he dit «foto», he assenyalat la reflex i heu fet que sí, amb el cap, però no amb els ulls. Mireu a tot arreu menys a on jo sóc. Féu qualsevol cosa menys estar-vos quiets. No pareu de xerrotejar en un idioma que sóc incapaç de comprendre, formant objectes invisibles amb les mans com si fóssiu extraterrestres vinguts del final de la Via Làctia o potser d’encara més enllà. O potser l’extraterrestre sóc jo. Sóc jo la que no caso en aquesta foto, sóc jo la peça sobrera, sóc jo la que s’està immòbil mentre els vostres cossos bateguen plens de vida, sóc jo la que us observo a través de les lents del zoom fotogràfic mentre vosaltres heu necessitat sols una mirada fugissera per clissar-me. No sóc ningú, i ho sabeu, ho sé. Per molt que sigui jo la que tingui el poder d’immortalitzar-vos. M’oblidareu tan bon punt m’allunyi uns centenars de metres, em substituireu per altres rostres d’extraterrestres que també us miraran sense mirar-vos. I jo podria dir-vos que jo sóc diferent, que jo us recordaré, per sempre, que us portaré amb mi quan torni a casa, que us tornaré a veure, removent-vos inquiets, quan tanqui els ulls. Però seria mentida, si us ho digués. Però no m’entendríeu, encara que us ho digués. No hi ha traducció possible, impossible, entre éssers que viuen en planetes tan allunyats com els nostres.

Faig la foto, un «clic» fendeix l’aire. Us gireu cap a mi, tots quatre. Em mireu, somrieu. Abaixo la càmera, inútil. Us miro. Somric.

[Musa 190: Arribo a l’últim text d’aquesta setmana amb una proposta que és inspiració en estat pur: la imatge dels quatre nens que acompanya el text, obra de la Judith Barnés. Moltes gràcies per acceptar fer de musa amb una fotografia tan fantàstica! Feliç cap de setmana ;)]

20151203-200_muses-Imatge_noia_unfulfilled_desires-Text_Del_verb_necessitar_Tere_SM

[Musa 189] Del verb necessitar

Posted on 03/12/2015 by Teresa Saborit

Saps que t’observen, però no ho saps en realitat. Els teus pensaments estan absents, tan llunyans com les puntes de la llarga cabellera que et reposa sobre el pit accelerat i es perd més enllà de l’enquadrament de la càmera.

Mires, amb les parpelles gairebé closes, del tot, però no veus. La teva ment no nota el fred del migdia de principis de desembre, no sent la calidesa dels tímids raigs de sol que entren per la finestra i il·luminen l’habitació amb gosadia. Has oblidat les paraules dels llibres que atresores a les prestatgeries de la cambra, mil cops rellegits, no recordes els títols de les cançons que guardes al mòbil, ni perquè et van agradar les seves notes, ni si les vas escollir per la melodia o pels mots amagats entre els acords tocats a ritme de jazz. L’habitació fa olor d’avet de Nadal, encara per decorar, de torrons de xixona acabats de treure de l’embolcall, de capses amb ornaments carregats de pols, des de l’any passat. Tens els llavis tancats, la boca seca, però no necessites aigua, no necessites… Necessitar és un verb que les teves neurones han deixat de processar.

No necessites. Res.

[Musa 189: Donem la benvinguda al dijous amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la unfulfilled desires. Gràcies per la inspiració fotogràfica, musa!]

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

[Musa 188] Lladre de set vides

Posted on 02/12/2015 by Teresa Saborit

Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…

— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!

La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.

[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]

20151201-200_muses-street_soccer_mxmstryo_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 187] Qüestió de grandesa

Posted on 01/12/2015 by Teresa Saborit

— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20151130-200_muses-roses_in_a_windowliz_west_CC2.0_Attribution-Text_Interrogants_de_vapor_d_aigua_Tere_SM

[Musa 186] Interrogants de vapor d’aigua

Posted on 30/11/2015 by Teresa Saborit

Els núvols tenen forma d’interrogant, aquesta tarda. M’incorporo sense sortir del llit, em col·loco els coixins rere l’esquena, em tapo amb les mantes fins a la punta del nas. Forma d’interrogant, i d’exclamació, i de punts suspensius… Em passo les mans pel front, perlat de suor, roent com les brases d’una foguera encesa. Passejo la mirada per les parets blanques que m’empresonen, torno a girar el cap per espiar per la finestra. La dona del temps assegura per la ràdio que fa una tarda radiant de finals de novembre, que els cels són blaus a tot Catalunya com si fóssim en ple juliol, que l’anticicló ens ha tornat a envair, que no hi ha ni rastres de tempestes.

— L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes.

Això diries. Això diries si entressis, ara, i em veiessis. Això diries si això fos un simple refredat, o una grip, si això fos la nostra habitació, si aquest fos el nostre llit…

Això diries, si la teva veu… Encara existís.

[Musa 186: Mirades plenes de preguntes per començar la setmana. Relat inspirat per la proposta de la Marina Benet Miró: «L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes». La imatge que acompanya el text es titula «roses in a window» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151127-200_muses-Imatge_Embaras_germa_mare_fill_Montse_Romans-Text_Espera_de_tres_Tere_SM

[Musa 185] Espera de tres

Posted on 27/11/2015 by Teresa Saborit

Preguntes sense resposta
espero per descobrir
remous dins de la panxa…
Eh… Germanet, quan neixis… Jugaràs amb mi?

Miro… Però encara no veig res.
Imagino les cares
que acompanyen les vostres veus.
Un grapat de murmuris, dia i nit,
em dieu que m’espereu mentre jo creixo…
Llavors… Quan neixi… Jugareu amb mi?

Mesos que passen, a poc a poc,
o massa ràpid.
Nits en vetlla, sense queixa,
tot sigui per arribar a bon port.
Sento com tu creixes, veig com ell t’anhela…
Estimats, fills meus… Ben aviat, tots, aquí a fora… Amb mi.

[Musa 185: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Montse Romans: «A en Pere, a en Miquel (dins la panxa) i a mi ens agradaria ser muses!». Moltes gràcies per permetre’m regalar-vos unes paraules en aquest moment tan màgic!]

Escriptora – Devoradora de llibres – La imaginació és el meu superpoder

Autor: Teresa Saborit