La tinc! La tinc! Per fi! Per fi! Per fi!
No us ho creure (jo no m’ho creuria), però de veritat us ho dic: he aconseguit una musa!
La tinc aquí, al meu costat. No la veieu? No la llegiu? No la sentiu? No noteu com les paraules que ara escric estan tenyides amb una llum que no tenien ahir a les dues de la matinada quan escrivia amb els ulls plens de lleganyes? No percebeu la inspiració que fa que se us acceleri al cor? No us veieu arrossegats a llegir sense redempció possible aquests mots que evoco tal i com ragen sobre la pàgina en blanc?
És clar que sí!
S’han acabat les correccions eternes, les revisions sobre revisions, la reescriptura del text ja reescrit que s’hauria de tornar a reescriure perquè la reescriptura anterior no havia resultat en una reescriptura de profit.
Més important: s’ha acabat pensar en vosaltres!
A la piiip la tirania del lector. A partir d’ara només escriuré el què a mi em surti dels piiip i vosaltres ho llegireu pels meus piiip piiip. Sabeu per què? Perquè gràcies a la piiip musa, ara no tindreu més remei que reverenciar totes i cadascuna de les piiip paraules que surtin del meu piiip teclat!
Guanyaré tots i cadascun del premis de renom que s’han de guanyar en aquest piiip país perquè et tinguin en compte els piiip sense nom a qui has d’engalipar si vols guanyar-te la vida escrivint. Guanyaré el Nobel. I la Champions. I per què no? També el Roland Garros!
Només tinc un dubte… Quants cops a la setmana s’ha de regar una piiip musa perquè no es mori?
[Musa 94: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Maria Rebés: «Ser musa és si fa no fa com expirar el mateix aire que tu necessites respirar, però de vegades també el que tu no esperes trobar». La imatge que acompanya el text es titula «Musa Maurelli» i és de Serres Fortier compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
