Microrelat – Pàgina 12 – Teresa Saborit

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

[Musa 77] Tresor

Posted on 18/05/2015 by Teresa Saborit

20150518-200_muses-Imatge_Vietnam_David_Castejon_Ferrer-Text_Tresor_Tere_SM

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

[Musa 76] Qüestió de bolets

Posted on 15/05/2015 by Teresa Saborit

— Papa, papa, aquí!

I abans que pugui aturar-te, les teves cametes de sis anys es perden entre els pins. Corro pel camí forestal per no perdre’t la pista. Et veig saltar per sobre d’esbarzers i fulles de falguera, baixant pel pendent de la muntanya arrossegat per la força de la inconsciència i la imatge d’un enorme bolet de color taronja en el punt de mira.

— Espera’m!

No m’escoltes. Continues la carrera com si cada segon valgués un cofre ple de pedres precioses, com si frenar pogués permetre la fugida del bolet que t’espera desafiant al fons de la petita vall.

— No m’has sentit?!

M’endinso en el bosc. Abaixo el cap per esquivar les branques carregades de pinyons, els pantalons se m’enganxen en les punxes dels esbarzers. Em veig a mi mateix amb la teva edat, saltant també com un cérvol perseguit pel teu avi, amb la boca fent-se’m aigua anticipant el sopar de luxe.

— Papa, papa, aquí!

Finalment t’has aturat. M’esperes impacient al costat del bolet, dret i orgullós de la teva proesa, com un sant Jordi triomfador al costat del drac abatut. Quan arribo al teu costat, em prens el mòbil de les mans, et col·loques davant de la pantalla i immortalitzes el teu moment de glòria amb una instantània que corres a pujar a les xarxes socials: «He trobat un rovelló!»

— Marxem?

Em tornes el telèfon i les teves cametes de sis anys enfilen muntanya amunt sense esperar resposta. Em miro el bolet sense saber què fer amb el cistell buit que porto a les mans.

— No vols que el collim?

— Ecs! Quin fàstic!

El mòbil vibra entre les teves mans. Tens un «m’agrada».

[Musa 76: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de Cridem Educa.]

20150513-200_muses-Imatge_Monkey_Mario_Micklisch_Attribution-Text_Prismatics_Tere_SM

[Musa 74] Prismàtics

Posted on 13/05/2015 by Teresa Saborit

— És perfecte… — va sospirar el biòleg sense apartar els prismàtics de davant dels ulls.

L’estudiant va esbufegar exasperat. No era que no li agradés estar allà. No era que no hagués cregut, i continués creient, que un viatge a l’Àfrica amb l’eminent doctor Sala no valgués el seu pes en or en el seu migrat currículum. No era que trobés insuportables els constants canvis de temperatura, d’un extrem a l’altre del termòmetre. No era que el molestés en excés l’elevat grau d’humitat ni les picades de tot tipus d’insectes. No era que veure un simi saltant entre els branques dels arbres no el continués deixant embadalit. No era que l’hagués afectat especialment haver-se assabentat del divorci dels seus pares a través d’una comunicació via ràdio, plena d’interferències, de la qual només havia desempescat que la seva col·lecció de playmobils acabaria en una ONG. No era res de tot allò el que començava a treure’l de polleguera.

— És perfecte…

Sí, allò sí era: les mirades eternes del doctor Sala, com un ase enamorat, des de la sortida fins a la posta de sol, dia rere dia, a una flor minúscula de color lila que creixia en l’extrem de la branca més alta de l’arbre més alt del cim de la muntanya més alta que es veia en aquells paratges.

Si tornava a dir «és perfecte…» li faria menjar els binocles.

[Musa 74: Relat inspirat per la proposta de la Carme Moreno: «simi, divorci, mirades, Àfrica i ràdio». La imatge que acompanya el text es titula «Monkey» i és de Mario Micklisch compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150512-200_muses-Imatge_Tarantula_Jason_Scragz_CC2.0_Attribution-Text_Et_deixo_Tere_SM

[Musa 73] Et deixo

Posted on 12/05/2015 by Teresa Saborit

I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.

Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.

Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.

I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.

Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.

Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.

Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.

[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150511-200_muses-Imatge_Shy_Umberto_Salvagnin_CC2.0_Attribution-Text_Quiet_Tere_SM

[Musa 72] Quiet

Posted on 11/05/2015 by Teresa Saborit

Ho he sentit! Ho has sentit?! Escolta bé… Escolta bé! No ho sents?!

S’acosta!

Calla, no facis soroll, no respiris. Cada vegada està més i més a prop… No et pot sentir.

Convenç-te que no necessites oxigen. Convenç-te que ni tan sols necessites que la sang et circuli pel cos. No moguis ni un múscul, ni una parpella, ni un pèl moixí.

El desig sobtat per anar al bany és una il·lusió.

Converteix en confeti les ganes d’eixabuirar perquè l’últim que necessites és que un espetec sec l’adverteixi del punt exacte a on t’amagues.

Se’n va? No et deixis endur per l’eufòria!

Quantes batalles no s’han perdut per voler vendre els pollets abans de tenir els ous? Si vols fer qualsevol moviment, primer has de comprovar que el perímetre està assegurat. Treu el cap de l’amagatall, a poc a poc. Primer la punta d’una orella, estigues atent a qualsevol signe de perill. Després l’orella sencera. Després treu mig ull, després l’ull sencer.

No hi ha ningú. No et deixis emportar per primeres impressions!

Mira-t’ho bé. Inspecciona el camp de batalla amb deteniment, amb calma, sense pressa. Assegura’t que no hi és. Assegura’t que estàs sol i… Corre!

— Salvat!

— No pot ser! Es pot saber a on estaves amagat?!

Ara sí. Ara sí et pots proclamar campió de la batalla ancestral: que el teu germà gran perdi dues vegades seguides a l’amagada és tota una revolució!

[Musa 72: Relat inspirat per la proposta de la Sandra: «eufòria, oxigen, revolució, confeti, desig». La imatge que acompanya el text es titula «Shy» i és de Umberto Salvagnin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

Posted on 07/05/2015 by Teresa Saborit

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]

20150506-200_muses-Imatge_Purple_Airplanes_SashaW_CC2.0_Attribution-Text_Avions_de_paper_Tere_SM

[Musa 69] Avions de paper

Posted on 06/05/2015 by Teresa Saborit

Se’m fa estrany. Se’m fa estrany estar-me aquí, asseguda, al mig de la biblioteca, en l’espai que tantes vegades vam compartir, sense tu. Se’m fa estrany poder teclejar un minut rere l’altre sense que un dels teus insuportables avionets de paper no aterri sobre la pantalla del meu portàtil.

I jo feia veure que no sabia que eres tu
que me’ls llençaves
des de l’altra banda de la prestatgeria.

Sempre vaig pensar que ho feies a posta, que m’espiaves per saber quin era el moment precís de màxima tensió. El teu avionet sempre apareixia enmig d’una escena de luxúria desenfrenada, quan el noi i la noia es deixaven caure afamats sobre el llit. O en un moment de tristor àlgida, quan obrien la caixa del difunt i el fill petit es llençava sobre el taüt. O enmig d’una batalla naval amb cent canons retrunyint a banda i banda. O en plena persecució pel desert, amb lladres de tombes disparant el meu protagonista des dels quatre punts cardinals del fals decorat.

I jo feia veure que no sabia que eres tu
que me’ls llençaves
des de l’altra banda de la prestatgeria.

Agafava el teu avionet amb una sola mà i el convertia en una bola irreconeixible que llençava amb ràbia a la paperera que em quedava més a prop, maleint en silenci que haguessis trencat el clímax de l’escena, maleint que haguessis dissipat en el no res les formes de les trames que estava escrivint i que de sobte no pogués en pensar en res que no fos en com de ràpid em bategava el cor en saber-te a prop.

I jo sabia que eres tu qui me’ls llençava sense atrevir-me
a mirar més enllà
de la prestatgeria que ens separava.

Mai no ens varem mirar als ulls. Mai no varem intercanviar un mot. Mai no hauria sabut el teu nom si un dia algú no m’hagués dit «Saps en Johnny, el que es passava el dia fent avions de paper? Ahir el van trobar mort d’una sobredosi». Si haguéssim parlat t’hauria pogut avisar: no es poden crear expectatives i després decebre els lectors. Si ho fas, només aconsegueixes que els ulls se’ls omplin de llàgrimes. No et podran continuar llegint. I no et tornaràn a llegir, mai més.

[Musa 69: Relat inspirat per la proposta de l’Aurora: «estrany, tristor, fals, decebre i mà». La imatge que acompanya el text es titula «Purple Airplanes» i és de SashaW compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150505-200_muses-Imatge_Conjoined_Raisin_Kurt_Nordstrom_CC2.0_Attribution-Text_Cues_de_pansa_Tere_SM

[Musa 68] Cues de pansa

Posted on 05/05/2015 by Teresa Saborit

Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell ancià que ara marxava de l’hospital caminant! Ell estava a la tercera planta, i l’ancià estava travessant l’aparcament de l’hospital a l’alçada del carrer, però n’estava convençut: amb aquell cap arrugat com una pansa a on només hi brillaven quatre pèls, i aquella cicatriu de mitja lluna a la galta, el seu rostre era del tot inconfusible.

— Disculpi’m. Haig de sortir un moment.

— Però, doctor…

— Torno de seguida!

Va abandonar el pacient a mitja auscultació i va arrencar a córrer cap a l’ascensor. Quan les portes es van obrir i va descobrir que l’aparell anava més ple que en un centre comercial en dia de rebaixes, va canviar de ruta i es va llençar escales avall, saltant els graons de tres en tres. Va arribar a la porta de l’hospital en un temps rècord, però l’ancià ja havia arribat al final de l’aparcament i s’encaminava decidit cap a la parada de l’autobús.

— Aturi’s! Vostè, aturi’s!

Com si no el sentís, l’ancià va fer un gest a l’autobús que s’acostava i es va treure l’abonament de transport de la butxaca dels pantalons. El doctor va reemprendre la cursa.

— No! Esperi’s! No se’n pot anar!

El bus va obrir les portes i el doctor va veure amb impotència com l’ancià hi pujava sense poder fer res per evitar-ho. Quan les portes es van tancar i el bus es va reincorporar a la circulació, el doctor va maleir tots els ancestres d’aquell babau. Algun es devia apiadar de la seva mala fortuna, perquè el bus es va veure obligat a aturar-se per culpa d’un semàfor en vermell i el doctor es va llençar sobre la porta del vehicle com si li anés la vida.

— Obri! Obri! Obri li dic! Sóc metge i s’està enduent un dels meus pacients! Obri immediatament si no vol que avisi la policia!

El conductor va accionar la palanca d’obertura i el doctor va entrar en estampida a dins del vehicle. Va anar directe al seient a on hi havia l’ancià que havia estat perseguint i el va arrossegar fora de l’autobús.

— Ja en començo a estar fart d’aquest joc!

— Ho sento, doctor, em sap greu…

— Quantes vegades li he de dir que vostè està mort?! Mort!

— Ho sento, doctor, és que se m’oblida i…

— Què vol, presentar-se a casa i donar un ensurt de mort a la seva família?! Va, passi cap al dipòsit!

L’ancià va emprendre capcot el camí de retorn a l’hospital mentre el doctor intentava recuperar l’alè. Qui li hauria dit quan estudiava que li portarien més feina els morts que els vius?

[Musa 68: Relat inspirat per la proposta d’en Mercuri: «Has d’inspirar-te o utilitzar el següent fragment: «Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell home que ara marxava de l’hospital caminant.»». La imatge que acompanya el text es titula «Conjoined Raisin» i és de Kurt Nordstrom compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150504-200_muses-Imatge_Herba_de_rajola_Pilar_Argudo-Text_Arrels_Tere_SM

[Musa 67] Arrels

Posted on 04/05/2015 by Teresa Saborit

M’arrossego en la foscor. A poc a poc. Mil·límetre a mil·límetre. Amb moc amb tanta lentitud que el meu moviment et passa desapercebut.

Però em moc.

Els meus braços s’estenen amb decisió a dreta i a esquerra mentre sortejo obstacles de veritat immòbils. Endinso els dits en la terra càlida i humida que m’envolta mentre el meu cap avança atret per l’olor del gessamí i l’escalfor remota d’un raig de sol.

Em moc.

El dia més impensat, t’adonaràs de la meva presència amb un ensurt. Pensaràs que és màgia de la barata, o de la cara, tant se val. Pensaràs que és millor ignorar-me. O atiaràs la teva fam insaciable de destrucció per arrencar-me. Sigui quina sigui la teva elecció, ja serà massa tard. Triïs el que triïs, jo ja seré. La meva existència, que avui no és més que un projecte en vies de construcció, llavors ja serà una realitat arrelada en els teus malsons més ocults.

I em continuo movent.

[Musa 67: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Pilar Argudo. La Pilar inaugurarà molt aviat un blog amb el nom d’«Herba de rajola», inspirat en aquelles herbes que busquen sortir com sigui per les poques escletxes que els permet el ciment. Molta sort en el nou projecte, Pilar!]

20150430-200_muses-Imatge_Caricias_Reto_Cinco_sentidos_Marta_Diarra_CC2.0_Attribution-Text_Sospirs_Tere_SM

[Musa 66] Sospirs

Posted on 30/04/2015 by Teresa Saborit

Ho sé… Tot i que intento no saber-ho.

Ho llegeixo en els teus ulls… Tot i no veure’ls.

Juguem… Sense atrevir-nos a jugar, de veritat.

T’acaricio amb les mans anhelant anar… Molt més enllà.

Sospiro pel teu contacte com una droga… T’anhelo.

La necessitat creix dins meu… De tu.

— Què li passa a la Sònia?
— Com que què li passa? Està llegint, no?
— I què llegeix?
— Alguna novel·lota romàntica…
— Quina?
— I jo què sé! A mi què m’importa?
— Home, Mateu, ets el seu marit: veient la cara que fa, potser t’hauria d’importar…
— Vés-te’n a parir mones!

I l’odi creix dins meu… Per a ell.

[Musa 66: Relat inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «mans, contacte, necessitat, tu». La imatge que acompanya el text es titula «Caricias – Reto Cinco sentidos» i és de Marta Diarra compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Teresa Saborit

Escriptora – Devoradora de llibres – La imaginació és el meu superpoder

Categoria: Microrelat