Categoria: Microrelat

20150428-200_muses-Imatge_always_in_action_Arend_CC2.0_Attribution-Text_Tros_de_borinot_Tere_SM

[Musa 64] Tros de borinot

Posted on by Teresa Saborit

20150428-200_muses-Imatge_always_in_action_Arend_CC2.0_Attribution-Text_Tros_de_borinot_Tere_SM

 

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

En Frank s’acosta de puntetes. La suor li perleja el front i li goteja per la punta del nas. Va vestit només amb els pantalons del pijama, descalç, armat amb un diari amanós, enrotllat, que agafa amb decisió amb la mà dreta i que manté alçat per sobre del cap. S’acosta a la finestra oberta aguantant la respiració, intentant no fer soroll, mentre el borinot camina tranquil per la cortina aliè a l’amenaça que s’acosta. Està a punt de descarregar el seu cop mortal quan un núvol de pols entra arrossegat per la brisa, dansa en el buit i decideix endinsar-se juganer en l’interior de les seves fosses nasals.

— Ah… Ah… Atxim!

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

El bergant abandona la cortina alertat per l’eixavuiro. En Frank veu com les ales de l’insecte es mouen a centenars de revolucions per minut mentre el seu cos pelut, negre i rodanxó queda suspès al mig de l’habitació, a menys de deu centímetres del sostre. El veu moure’s a dreta i a esquerra, com si la nit anterior hagués begut més alcohol del recomanable i encara no s’hagués refet de la ressaca. Es passeja per davant de la porta tancada que dóna accés al menjador, baixa fins a l’altura de la catifa que van portar de Turquia i reprèn el vol per acariciar amb les potes els llençols a on la Marta dorm deixant escapar petits sospirs.

El borinot atura el vol i aterra a sobre del coixí, a pocs centímetres dels cabells daurats de la Marta. En Frank assegura el diari a la mà i camina fins al llit sense perdre de vista l’objectiu. Aixeca el braç per agafar embranzida, a poc a poc, decidit a donar una estocada mortal i abaixa el diari d’un cop sec just en el moment que la Marta obre els ulls, s’incorpora i rep l’impacte del diari al mig del cap.

— Però què fas?!

— Ho sento. Hi havia un borinot a sobre del coixí, tenia por que et piqués. T’he fet mal?

— Els borinots no piquen! I per això has muntat tot aquest sarau?!

— Em pensava que seria un pim-pam!

— M’has fet mal, idiota!

— Ho sento. Jo no volia…

— Deixa’m estar!

La Marta surt del llit enfurismada, travessa la porta que dóna accés a la cuina i la tanca al seu darrere amb un cop furibund. En Frank surt pidolant al seu darrere mentre el borinot surt volant per la finestra oberta. «No els entendré mai aquests humans» pensa mentre la seva vista es fixa en una flor esclatant de pètals rosats que brilla al mig del jardí.

— Zzzzz… Zzzzz… Zz…

 

 
[Musa 64: Relat inspirat per la proposta de l’OhCapità: «borinot, bergant, suor, amanós i pim-pam». La imatge que acompanya el text es titula «always in action» i és d’Arend compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150427-200_muses-Imatge_Keyboard_Jeroen_ Bennink_CC2.0_Attribution-Text_Un_incis_Tere_SM

[Musa 63] Un incís

Posted on by Teresa Saborit

20150427-200_muses-Imatge_Keyboard_Jeroen_ Bennink_CC2.0_Attribution-Text_Un_incis_Tere_SM

 

La noia mira el cursor que parpelleja davant dels seus ulls i dibuixa un somriure de felicitat. No és una noia guapa ni especialment intel·ligent. No faria girar el cap a ningú caminant pel carrer ni passaria de la primera prova del Gran Dictat.

Però és feliç.

És feliç delectant-se en el petit plaer de l’anticipació, recreant-se en el moment present en el que tot encara és possible. Podria escriure el correu electrònic. O no escriure’l. O podria escriure’l i no enviar-lo. O enviar-lo. Podria jugar a la imposició i fer-se la temorenca. O optar per un estil més atrevit.

Totes les possibilitats encara són possibles, no hi ha cap carta jugada sobre la taula…

 
Només un incís: ha deixat un pot d’aigua bullint als fogons de gas, amb un grapat d’arròs, i se n’ha oblidat.

 

[Musa 63: Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «moment, somriure, plaer, incís, atrevit». La imatge que acompanya el text es titula «Keyboard» i és de Jeroen Bennink compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150424-200_muses-Imatge_Elgin_Emergency_tsaiproject_CC2.0_Attribution-Text_Luxuria_Tere_SM

[Musa 62] Luxúria

Posted on by Teresa Saborit

20150424-200_muses-Imatge_Elgin_Emergency_tsaiproject_CC2.0_Attribution-Text_Luxuria_Tere_SM

 

Li he de dir. Li he de dir alguna cosa.

Són aquelles coses que, si no dius, et penedeixes per sempre més de no haver dit. He tingut ganes de dir-li des que ha entrat al pis esventrant la porta amb un cop de destral i cridant en mode heroïna «on»:

— Carregueu el desfibril·lador!

Els cabells de foc recollits en una cua de cavall. Els ulls verd maragda brillant amb decisió. Els llavis humits de roig luxúria. La visualitzo en el meu llit, entre els llençols arrugats que ara aparta amb cara de fàstic. La visualitzo sola, només per a mi, sense aquests idiotes que l’acompanyen i que la distreuen amb exclamacions inútils.

— No reacciona!
— Apugeu el voltatge!

Les seves mans de blanca porcellana es mouen destres sobre el meu pit. Els últims botons de la meva camisa salten en l’aire i amb ells també salta l’última gota de senderi que em restava. És igual. Aquí. Enmig de tota aquesta gent, sobre els llençols bruts. M’és igual. Només per a mi.

— Aparteu-vos!
— Res!
— Apugeu la càrrega! Fora!
— Res!
— Tornem-hi!
— Res!
— Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip…

La meva heroïna s’allunya del meu cadàver.

— Res. Hora de la mort: tretze zero tres.

Es carrega a l’esquena la motxilla del desfibril·lador i s’acomiada dels companys. Surt del pis, entra a l’ascensor, pitja el botó de la planta baixa i les portes es tanquen. Travesso les parets d’acer i em col·loco al seu costat.

Li he de dir. És més: li diré.

 

[Musa 62: Relat inspirat per la proposta de l’Eduard Company: «Quan em mori, lamentaré no haver passat una nit de passió amb la infermera del desfibril·lador?». La imatge que acompanya el text es titula «Elgin Emergency» i és de tsaiproject compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

Posted on by Teresa Saborit

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

[Musa 60] Demà

Posted on by Teresa Saborit

20150422-200_muses-Imatge_Drac_Alat_Sant_Jordi_VullEscriure_Tere_SM-Text_Dema_Tere_SM

 

«Demà.» Dic el mot i la boca se m’omple de joia i els ulls se m’inunden de llàgrimes. Llàgrimes d’emoció i d’alegria i de bons auguris. Llàgrimes forjats en els tres-cents seixanta-quatre dies d’espera que he recomptat un a un amb el desig de tornar-te a veure.

«Demà.» I ho dic i gairebé encara no m’ho crec. I ho repeteixo i segueixo sense creure-m’ho. I ho escric, i ho crido als quatre vents, i ho xisclo des de totes les finestres de la casa perquè tothom ho sàpiga.

«Demà!» És possible? De debò? No m’enganyes?!

«Demà…» I torno a mirar al calendari i sé que sí, que és veritat, que avui és avui i que demà serà demà, que no hi ha marge d’error possible, que el temps sempre traïdor per un cop juga al meu favor, que ell farà que demà sigui demà, que el sol es pondrà avui, que la lluna brillarà en el cel, que les estrelles em picaran l’ullet còmplices dels meus somnis impossibles i que d’aquí a unes hores…

D’aquí a unes hores serà demà.
Feliç Sant Jordi!

 

[Musa 60: Relat inspirat per participar a la setena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Demà», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya és una foto del Drac Alat, mascota de Sant Jordi de VullEscriure, i és d’autoria pròpia.]

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

[Musa 58] Parsimònia

Posted on by Teresa Saborit

20150420-200_muses-Imatge_Posta_sol_finestra_Barcelona_Tere_SM-Text_Parsimonia_Tere_SM

 

La llum de principis d’estiu entra amb força per la finestra del menjador. Les capçades dels arbres onegen empeses per la brisa del mar mentre el soroll dels cotxes omple l’aire amb la parsimònia d’una banda sonora que tothom ignora.

Trec el cap per la finestra i et veig, però tu no em veus. Una dona parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Tens trenta i molts anys, potser quaranta, però vas vestida com una adolescent amb texans ajustats, talons de pam i un top de color vermell que et deixa el melic al descobert. Unes ulleres fosques de mosca t’amaguen el ulls i t’oculten mig rostre mentre una llarga cabellera rossa i plena de rínxols es mou salvatge seguint l’oneig de la brisa.

Mires a una banda i a l’altra. Un cop. I un altre. I un altre. Et treus les ulleres, mires el rellotge del mòbil. Tornes a mirar a banda i banda. Sembles nerviosa i està clar que esperes a algú o a alguna cosa. De sobte sembla que prens una decisió. Et recol·loques les ulleres de sol sobre el pont del nas i travesses el carrer amb decisió i el semàfor en vermell. Un taxi groc i negre fa sonar el clàxon mentre et passa pel costat a tota velocitat. L’ignores i entres al forn de pa.

Et perdo de vista darrere de la porta de vidre. Espero que surtis. Un minut, dos, cinc, deu. Cansat, tanco la finestra i torno a l’escriptori. L’ordinador em rep amb una pantalla en blanc i un cursor negre que em pica l’ullet. T’imagino fent cua davant del mostrador, mirant la porta de reüll encara amb l’esperança que aquell o aquella o allò que esperaves aparegui en l’últim sospir. T’imagino ideant alternatives de futur mentre la dependenta demana qui és el següent i tu alces la mà per reclamar la tanda. T’imagino fent-te la forta, pagant la baguette al mateix temps que la idea que t’han donat carabasses irromp en la teva ment. T’imagino sortint de l’establiment i desapareixent a grans gambades, sense ni tan sols llençar una última mirada al punt de trobada. T’imagino etiquetant-me com l’home covard del somni d’una nit d’estiu que ni tan sols va tenir la decència d’enviar-te un whatsapp.

Torno a aixecar-me de l’escriptori. Torno a treure el cap per la finestra. Tornes a estar parada a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Menges un entrepà amb parsimònia, a poc a poc, com si volguessis que et durés tota la tarda o tot el què calgui perquè aquell o aquella o allò que esperes faci acte de presència. De sobte un raig de sol surt rebotat de la meva finestra i es llença a fer la papallona contra les teves ulleres de sol. Alces els ulls… I em veus.

 

 
[Musa 58: Relat inspirat per la proposta de la Roser Caño: «somni, dona, esperança, futur, estiu». La imatge que acompanya el text es titula «Posta de sol en una finestra de Barcelona» i és d’autoria pròpia.]

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

[Musa 57] Somnis de nena

Posted on by Teresa Saborit

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

 

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

 
[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

[Musa 56] Somriures de foto

Posted on by Teresa Saborit

20150416-200_muses-Imatge_Fotografia_Imatgesipixels_Josep_Aviles-Text_Somriures_de_foto_Tere_SM

 

La Marta sempre tenia calor. Hivern o estiu, tardor o primavera. Quan la resta del món portava anorac, ella duia una simple gavardina. Quan la resta del món fugia de vacances vestida amb shorts i bruses de tirants, ella buscava refugi en platges nudistes. No suportava Barcelona, ni la seva capa de contaminació, ni la seva xafogor constant. Ella era més d’espais oberts, de muntanyes empinades i de pics coberts de neu. Era feliç amb uns esquís a sota dels peus, amb el vent gèlid fustigant-li les galtes, baixant pels pendents a velocitats impensables per un humà de ciutat. Sempre li feia una mandra immensa baixar a Barcelona, però per la Sílvia…

L’Anna sempre hi era, sense ser-hi mai del tot. En les bones estones i en les dolentes. Era la que s’asseia en un extrem de la barra i escoltava sense obrir la boca. La que responia amb monosíl·labs que a voltes treien de polleguera, la que fugia amb evasives quan les preguntes s’acostaven massa a la seva zona de confort. Si hagués estat per ella, segurament hauria optat molts anys enrere per fugir de la capital i buscar refugi en una ermita abandonada al mig del no res, però per la Sílvia…

La Clara sempre era la petita. La petita del grup, la petita de cinc germans, la petita de la classe nascuda el trenta-u de desembre, la petita de la feina a on la mitjana d’edat vorejava la seixantena. La petita a qui tothom treia com a mínim un pam d’alçada, la petita a qui no havien deixat pujar al Dragon Khan fins als vint-i-cinc. La petita catalana de soca-rel a qui un plat típic de la gastronomia catalana com uns calçots li continuaven semblant inabastables. Se sentia tan petita que segurament mai no s’hauria atrevit a mirar als ulls a algú, de tu a tu, però per la Sílvia…

La Sílvia sempre somreia. Somreia als amors d’hivern i als d’estius, als de primavera i als de tardor. Somreia a la Marta cada vegada que la feia baixar a la ciutat i l’havia de compensar amb una abraça d’ós panda per esborrar-li el mal humor. Somreia a l’Anna quan l’arrossegaven al mig de la pista de ball i l’obligaven a deixar a la barra el got de vidre llarg i la cara d’eterna solitud. Somreia a la Clara quan apartava l’escala i li abastava amb un petit salt el paquet d’arròs que treia el nas al prestatge més alt de l’armari. Somreia a la dona que havia assaltat a traïció perquè els fes una foto i les immortalitzés amb la imatge de la ciutat amable com a rerefons: «A les quatre, sí, sí, si us plau». La Sílvia somreia a la càmera i sabia, sense haver de mirar-les, que les seves amigues somreien amb ella.

 
[Musa 56: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Avilés: cinc paraules «vacances, ciutat amable, bones estones, amor d’hivern i gastronomia catalana» i la fotografia que acompanya el text.]

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

Posted on by Teresa Saborit

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

Posted on by Teresa Saborit

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]