Quatre peus de neu a la Plana de Vic?!

Pot semblar ciència-ficció, però si llegiu l’últim número de la Revista Descobrir Catalunya (en el qual he tingut l’honor de poder col·laborar) descobrireu que està basat en fets reals: «L’escriptora de Gurb Teresa Saborit ens regala un relat que ens fa viatjar en el temps per conèixer els ausetans, els primers habitants documentats de la plana de Vic i de les serralades que l’envolten.»

• Voleu saber d’on ve el nom d’Osona i què significa?
• I qui eren els Ausetans?
• I per què al centre de l’escut comarcal hi ha un genet amb una palma a l’espatlla?

Tot això i més en la Revista Descobrir d’aquest mes!

«(…) I en aquesta terra banyada per la boira hem nascut. I en aquesta terra vivim. I potser no tots hi hem nascut, però sí tots hi convivim: tots els osonencs que el desembre del 2023 habitem encara les terres que van batejar uns ausetans perduts en els orígens dels temps, quan el món era tan nou que encara no tenia nom, Nadal no existia i quatre peus de neu podien cobrir durant setmanes aquestes contrades. Bones festes i bon any nou!»

Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible.

I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop SÍ!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa.

La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre.

I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet (…).

«Si tu tens la pilota»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/si-tu-tens-la-pilota

Li van dir que havia de decidir. I ella, que sempre havia estat de decisió difícil, petrificada davant de les portes del col·legi electoral, ho va fer tancant els ulls i llançant una moneda a l’aire. I tot hauria anat bé, si la moneda li hagués caigut al palmell de la mà estesa, però la moneda va creure que aquell empoderament impropi que li havien atorgat s’havia d’aprofitar per a un fi major i va fer un canvi de guió per decidir el seu propi destí: va repicar contra un dit, va saltar a terra de trascantó i, ja sobre la vorera, va aprofitar l’asfalt del carril bici per rodolar carrer avall, circulant en direcció contrària i sense que ningú pogués fer res per deturar-la.

I una petita gernació va arrencar a córrer al seu darrere. Una munió de cames i ulls cada vegada més gran, atrets per la lluentor del que podria ser una moneda d’un o (qui sap) si potser dos euros. I segurament l’haurien atrapat al final de la baixada, fos per prestesa d’un parell de mans o en quedar-se sense pendent, però el final previsible es va convertir en impossible quan la moneda va decidir immolar-se abans que retornar al captiveri d’un moneder fosc i estret: en passar pel costat d’una reixa de claveguera, va fer un gir decidit de noranta graus i s’hi va escolar.

«Xof» va ser la seva última paraula.

I allí es va quedar la gentada, amb cara de sòmines, sense saber com reaccionar; sense voler admetre que havien estat burlats per un vil tros d’aliatge de coure, níquel i llautó. I com tota multitud es va regirar, decidida a buscar un culpable que no fos ella mateixa a qui convertir en boc expiatori dels seus mals. I totes les ninetes van apuntar contra aquella qui havia iniciat amb el seu gest titubejant aquella cursa sense sentit, només per descobrir (…).

«”Això” és el món real»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/autor/teresasaborit

«–Mira-la, la parada de petards!

–Ja hi torna a ser, com cada any, sempre al mateix lloc.

–Veure-la aquí sí que és l’anunci oficial de l’inici de l’estiu: ja s’hi pot posar fulles, la marca de cerveses!

Tothom l’assenyalava, però ningú no s’aturava a comprar. Divendres 23 de juny, última hora de la tarda, i la petita parada de petards de la vella Joana encara plena de gènere i de capses per obrir.

Alguns li feien fotos des de lluny i admiraven la persistència d’un negoci gairebé centenari, d’altres corrien fins al descampat on hi havia aparcada la caravana i fins i tot li demanaven un selfie, però a l’hora de treure la targeta, la Joana intentava en va d’aturar la canalla que corria decidida cap als grans magatzems de pirotècnia que li havien obert just davant.

Si ella tenia palmeres grogues i vermelles, ells en tenien també de verdes, blaves i liles. Si ella oferia traques de vint petards, ells de cinquanta i de mil. Si ella venia cebes, ells calçots i ceballots.

Ella, amb mans tremoloses i rostre arrugat, se sabia de memòria marques, models i composicions. Ells disposaven d’un exèrcit de becaris de pell tibant, armats amb tauletes electròniques que sabien llegir amb convicció com lloros ben ensinistrats.

Nou de la nit. Els grans magatzems van abaixar la persiana. Amb pocs minuts, la Joana es va descobrir sola enmig d’aquell descampat que, com ella, es resistia a desaparèixer, envoltat per un polígon comercial cada cop més poblat.

–Sí que hi és! Mama, papa, mireu! Hi és! Encara hi és!

Una veu infantil corrent cap a la parada. Uns ulls esguardant la Joana amb ninetes plenes d’il·lusió. Un pare i una mare seguint la filla amb front entristit.

–És massa tard. Ja comprarem petards l’any que ve.

–Però és avui, la revetlla!

–L’any que ve jo i el papa tornarem a tenir feina i encendrem el castell de focs més gran de tot el veïnat, sí?

Els adults agafant les mans de l’infant per arrossegar-la en direcció contrària. La nena resistint-se a ser allunyada de la parada. La Joana sent testimoni de l’escena amb el cor trencat; les llàgrimes de la criatura reflectint-se en les seves pròpies.

–Un moment! –va cridar la Joana–. Puc… Pot… Vols ajudar-me, petita? […]»

«‘Selfies’, petards, lloros ben ensinistrats i la vella Joana»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/selfies-petards-lloros-i-la-vella-joana

«No suportava el futbol, però li encantava anar a l’estadi. Des d’adolescent havia volgut ser vigilant de camp. Aconseguir-ho havia estat un somni fet realitat. Des que havia guanyat la plaça, cada diumenge de partit entrava de les primeres a l’estadi i ocupava orgullosa la seva cadira a primera fila: a primera fila del públic; d’esquena al terreny de joc […].

Els dies que l’emoció l’envaïa, els seus ulls es perdien per les altures de l’estadi, fins a dos seients sempre buits de la tercera graderia.

En la seva ment, una filla i la seva mare. Un nadó rialler que es convertia en una nena de cabells curts i genolls pelats i més tard en una adolescent de llargues trenes i galtes sempre maquillades de blanc. I al costat d’aquell arlequí d’esperit gòtic, una dona que envellia any a any, molt més de pressa del que marcava la distribució mitjana de qualsevol campana de Gauss: els seus trenta eren com cinquanta; els quaranta com vuitanta; als cinquanta ja no hi era. Els seients sempre buits.

–Ei! Estàs bé?

La seva ment va tornar al moment present. Al xivarri eixordador que l’envoltava. L’àrbitre xiulant penal. Un nen assenyalant-la amb ulls plens d’interrogants.

Va improvisar un somriure. Va assentir amb el cap.

–Però… estàs plorant.

La paraula va conjurar la sal fugint-li dels ulls; el vent gèlid acaronant-li les galtes. Es va eixugar la pell amb moviment destre del dors de la mà mentre l’estadi esclatava amb un guirigall d’emocions al seu voltant.

–Gooooooool!

–Nooooooooo!

El nen es va fondre amb una abraçada amb els seus pares, amics i germans, oblidada de soca-rel la preocupació per aquella desconeguda de nou convertida en fantasma invisible. Ella va dirigir la mirada als dos seients buits. Va imaginar la mare feliç per la victòria. La mare conformada amb la derrota. La mare viva, independentment de l’emoció transitòria que en aquell moment fes bategar la seva ànima. L’àrbitre xiulant el final del partit. El públic posant-se dempeus per abandonar les grades.

–Tornarem diumenge que ve, oi que sí?

El nadó-nena-adolescent agafant amb força la mà que la dona li oferia.

–Sempre.»

«Odiava el futbol, però li encantava anar a l’estadi»: el meu últim relat! Llegiu-lo sencer a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/odiava-el-futbol-pero-li-encantava-anar-a-lestadi