Etiqueta: fills

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

[Musa 53] Redempció impossible

Posted on by Teresa Saborit

20150413-200_muses-Imatge_mouser_jenny_downing_CC2.0_Attribution-Text_Redempcio_impossible_Tere_SM

 

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

[Musa 42] Llàgrimes de cocodril

Posted on by Teresa Saborit

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

 

— Ah, no! Ah, no, no i no! Ni t’ho pensis, joveneta! Aquest animal no entrarà a casa mentre jo visqui!

— Però, mare… Està ferit…

I em mires amb els teus ullets de bona nena mentre una llàgrima de cocodril se t’escapa galtes avall.

— No intentis fer-me el numeret de no haver trencat mai un plat! Et conec com si t’hagués parit! És més, crec que vaig fer-ho!

Lluny de desmoralitzar-te, una segona llàgrima s’uneix a la primera i les dues llàgrimes et ressegueixen la pell tendra d’un rostre de vuit anys acabats de fer. Els llavis comencen a tremolar-te com si la meva negativa fos una llança esmolada trencant en mil bocins la cadena d’amor que ens uneix.

— No et sortiràs amb la teva, joveneta! Torna’l allà a on l’hagis trobat!

Els teus ulls clars s’obren de bat a bat i es claven en els meus, com si aquelles paraules fossin la sentència més despietada que hagués pogut eixir dels meus llavis. Les teves parpelles es converteixen en pocs segons en un estany en plena temporada de pluges, a punt de desbordar.

— He dit que no i és que no!

Les aigües s’alliberen i les galtes se t’omplen de llàgrimes. La pell empal·lideix, per el color i la calor, i tota la teva cara es converteix en una reproducció gairebé exacta d’aquella carota horrible que vam veure al museu tribal la setmana passada.

— Deixa’l que se’l quedi. Ja ens en cuidarem…

— Jo no tinc temps per un altre animal i a ella ja me la conec: no mourà ni un dit! Te’n cuidaràs tu?!

Les teves llàgrimes es congelen per no perdre’s un mot de la conversa. Els teus ulls es passegen de l’un a l’altre com un espectador de primera fila en l’últim partit de tennis de la temporada.

— Jo me’n cuidaré — respon el teu aliat.

— Visca!

La màscara d’horror es converteix en l’efígie victoriosa d’Atenea i les teves sabates de xarol corren fins al sofà a on el teu pare llegeix el diari. El rodeges amb els teus bracets de nina i li omples les galtes de petons, mentre l’animaló dels teus anhels es mira l’escena amb ulls plens de tristor. Nego amb el cap mentre les mans recullen la caixa de cartró del terra i la porten cap a la cuina.

— Ja sé jo com acabaran tantes abraçades — murmuro deixant la caixa sobre el marbre —. I tu… Què menges?

 

[Musa 42: Relat inspirat per la proposta de l’Eva: «calor, pell, estany, animal, amor». La imatge que acompanya el text es titula «Red baby girl patent leather shoes» i és de 38 Parrots compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

[Musa 41] Somriures de març

Posted on by Teresa Saborit

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

 

Tanques els ulls i deixes que el sol tímid de març t’acariciï sense timidesa. L’animes en silenci a resseguir-te els braços nus, el coll tot just desvestit de les bufandes de llana, les cames encara temoroses dels cops de vent traïdors de mitjans de març.

L’escalfor t’amara en un sentiment de calma mentre les parpelles se t’omplen de somriures. El somriure del teu fill quan aquest matí l’has deixat a l’escola i ha fugit corrents en veure de lluny els seus amics. El somriure del teu marit, quan us heu acomiadat a la parada del metro amb un petó als llavis amb regust de cafè i dues cullerades de sucre. El somriure dels teus companys de feina quan ha entrat a la botiga la mestressa, amb un mitjó de cada color, i s’ha tancat al seu despatx amb aires de marquesa. El somriure d’aquell client desdentegat que t’ha deixat cinc euros de propina amb una picada d’ullet carregada de complicitat.

Sents fred. Entreobres els ulls i veus com el sol s’amaga de mica en mica darrere dels edificis de la ciutat. Els últims raigs travessen les baranes de la terrassa amb determinació, però la batalla està perduda: les primeres estrelles de la nit comencen a fer pampallugues més enllà de l’horitzó amb sensació d’impunitat i la nit, de mica en mica, s’escampa sobre els terrats de la ciutat.

Amb recança t’aixeques de la cadira, surts de la terrassa i acciones l’interruptor per il·luminar el menjador solitari. Les ombres porugues corren a amagar-se darrere dels mobles mentre tu continues accionant interruptors per omplir les estances de llum. Alces la mirada, comproves les busques del rellotge i somrius. La llum del dia té els minuts comptats: la teva solitud, també.

 

[Musa 41: Relat inspirat per la proposta de la Marga: «sol, sensació, sentiment, silenci, sucre». La imatge que acompanya el text es titula «Smile!» i és de Kenny Louie compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

[Musa 32] Alexandre

Posted on by Teresa Saborit

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

 

L’Alexandre era un nen normal. Un nen de quatre anys normal. Un nen de quatre anys normal que quan caminava pel carrer, agafat amb tendresa de la mà de la seva mare, amb la mà que li quedava lliure assenyalava tot el que li passava per davant amb el front arrugat d’incomprensió. «Per què els núvols floten en el cel?» «Per què els gossos van despullats?» «Per què tenim ungles a les puntes dels dits?»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen una mica rodanxó normal. Un nen una mica rodanxó normal que, quan es trobava amb l’encontre d’un dels seus amics, es deixava anar de la mà de la seva mare i corria rebent en la seva direcció, plogués o nevés, ventés o fes sol. «Alex, torna aquí! No pots travessar el carrer tot sol! Encara t’aixafarà un cavall!»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen que vivia en un castell normal. Un nen que vivia en un castell normal en una època a on la majoria de nens dormien en un llit al costat de la porta, en habitacions a on hi havia deu llits més, en un país que seria conegut com a bressol de la humanitat i que segles més tard cauria ferit per l’embat d’enemics ferotges.

L’Alexandre era un nen normal. Era un nen tan normal que, quan es va fer gran, sols li van poder posar com a sobrenom… Alexandre el Gran.

 

[Musa 32: Relat inspirat per la proposta de la Montse Clua: «tendresa, encontre, incomprensió, embat, Alexandre». La imatge que acompanya el text es titula «Gives Ya The Big Eye» i és de Randen Pederson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

Posted on by Teresa Saborit

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

Posted on by Teresa Saborit

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

[Musa 5] Monstres de tres caps

Posted on by Teresa Saborit

20150127-200_muses-Imatge_Fire_Matthias_Ripp_CC2.0_Attribution-Text_Monstres_de_tres_camps_Tere_SM

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

 

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

Posted on by Teresa Saborit

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]