Me’n vaig de viatge! Aquest juliol voltaré per mitja Catalunya:
Quin dia seré a cada lloc?
Quanta gent ho encertarà?
Et llegeixo!
«–Mira-la, la parada de petards!
–Ja hi torna a ser, com cada any, sempre al mateix lloc.
–Veure-la aquí sí que és l’anunci oficial de l’inici de l’estiu: ja s’hi pot posar fulles, la marca de cerveses!
Tothom l’assenyalava, però ningú no s’aturava a comprar. Divendres 23 de juny, última hora de la tarda, i la petita parada de petards de la vella Joana encara plena de gènere i de capses per obrir.
Alguns li feien fotos des de lluny i admiraven la persistència d’un negoci gairebé centenari, d’altres corrien fins al descampat on hi havia aparcada la caravana i fins i tot li demanaven un selfie, però a l’hora de treure la targeta, la Joana intentava en va d’aturar la canalla que corria decidida cap als grans magatzems de pirotècnia que li havien obert just davant.
Si ella tenia palmeres grogues i vermelles, ells en tenien també de verdes, blaves i liles. Si ella oferia traques de vint petards, ells de cinquanta i de mil. Si ella venia cebes, ells calçots i ceballots.
Ella, amb mans tremoloses i rostre arrugat, se sabia de memòria marques, models i composicions. Ells disposaven d’un exèrcit de becaris de pell tibant, armats amb tauletes electròniques que sabien llegir amb convicció com lloros ben ensinistrats.
Nou de la nit. Els grans magatzems van abaixar la persiana. Amb pocs minuts, la Joana es va descobrir sola enmig d’aquell descampat que, com ella, es resistia a desaparèixer, envoltat per un polígon comercial cada cop més poblat.
–Sí que hi és! Mama, papa, mireu! Hi és! Encara hi és!
Una veu infantil corrent cap a la parada. Uns ulls esguardant la Joana amb ninetes plenes d’il·lusió. Un pare i una mare seguint la filla amb front entristit.
–És massa tard. Ja comprarem petards l’any que ve.
–Però és avui, la revetlla!
–L’any que ve jo i el papa tornarem a tenir feina i encendrem el castell de focs més gran de tot el veïnat, sí?
Els adults agafant les mans de l’infant per arrossegar-la en direcció contrària. La nena resistint-se a ser allunyada de la parada. La Joana sent testimoni de l’escena amb el cor trencat; les llàgrimes de la criatura reflectint-se en les seves pròpies.
–Un moment! –va cridar la Joana–. Puc… Pot… Vols ajudar-me, petita? […]»
«‘Selfies’, petards, lloros ben ensinistrats i la vella Joana»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/selfies-petards-lloros-i-la-vella-joana
Tornar a l’escola a on vas estudiar és descobrir que tot és més petit del que recordaves (o que tu t’has fet més gran del que et pensaves). En el meu cas, aquesta setmana he tingut l’oportunitat de tornar al Col·legi Sant Miquel de Vic, a on vaig estudiar Batxillerat fa una pila d’anys (no direm quants, hehe).
L’excusa no podia ser millor: la invitació per ser entrevistada pels representants dels alumnes de 5è de primària de l’escola, en una iniciativa organitzada per El9nou d’Osona.
Una experiència meravellosa que m’ha servit per fer tres descobriments:
Podeu recuperar l’entrevista a El9nou d’aquest divendres: feu clic en aquest enllaç.
Moltes gràcies per l’entrevista, Conxi Sánchez! Em fa molt feliç que «El secret del meu nom» t’hagi emocionat. Per molts anys plens de llibres que puguem compartir!
* * *
Presentació «Sota les llambordes» (Ràdio Caldes):
«Avui divendres a “Sota les llambordes”, la Conxi Sánchez conversa amb l’escriptora Teresa Saborit.
Farem un recorregut per la seva obra literària i pel seu ofici com a escriptora, centrant-nos en la darrera novel·la editada “El secret del meu nom”, obra amb la que va estar guardonada amb el Premi de Novel·la de la 32a Festa de les Lletres Catalanes Omnium del Vallès Oriental al novembre de 2021 i que ha sortit publicada el passat mes d’abril per Sant Jordi.
“El secret del meu nom” ens acosta a la relació d’una àvia pagesa i una neta pallassa:
Tot plegat és el que la Laia, la protagonista, té a dins i ho va desembrollant, interpretant, esbrinant, dilucidant, per a finalment clarificar… Per a saber-ne més cal llegir el llibre, una novel·la molt emotiva que transmet sentiments, sobretot el de l’amor. Veritablement un premi ben merescut, una delícia de llibre totalment recomanat!
Serà a partir de les 11h que podreu escoltar la conversa a Ràdio Caldes (al 107.8 fm) i sempre a: https://www.radiocaldes.cat»
Viatge a Ítaca (Dedicat a Teresa Saborit)
«[…] Quan perceps, que algú,
apreciat,
ha hissat les veles,
i s’encamina
cap a aquell país;
t’inunda una alegria
difícil d’expressar.
Des del cor, li desitges un bon viatge, ple de ventures.
Envies paraules amatents de força,
que l’acompanyin durant la travessia.
De cop i no saps perquè, t’arriben uns versos de Kavafis musicats per Lluís Llac de «Ítaca»
«Més lluny, heu d’anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara us empresonen…»»
Josep Bonnín i Segura
Vilafranca de Bonany, Juny 2023
Aquests versos formen part d’un poema que en Josep em va regalar fa uns dies i que avui, dia del meu aniversari, vull compartir-los amb tots vosaltres. Podeu llegir-lo sencer a la web de Relats en Català: https://relatsencatala.cat/relat/viatge-a-itaca/1074151 Per molts anys i per molts versos amb la vostra companyia! Gràcies, Josep, per aquest increïble regal!
Aquesta és la pregunta que, el 2015, em va empènyer a fer un canvi de vida radical per dedicar-me a la literatura a temps complet. Encara no he aconseguit viure «només» dels llibres, però estic convençuda que tard o d’hora trobaré la fórmula màgica (mentrestant, envieu-me ànims, que a vegades la travessa es fa molt dura!)
Gràcies Alba i Òscar del blog «A peu de pàgina» per una entrevista molt interessant (podeu trobar-la completa al seu blog: feu CLIC AQUÍ!)
* * *
Presentació entrevista Teresa Saborit: «Si no soc escriptora ara, no ho seré mai»
L’autora ens parla dels reptes que afronta el sector i de la seva trajectòria
«Hem entrevistat a Teresa Saborit. Ella és escriptora i fundadora de la web VullEscriure, creada l’any 2011 amb el propòsit de fomentar la creació literària en català. El 2015 l’escriptora osonenca va decidir abandonar el seu treball com a economista i dedicar-se a temps complet a l’escriptura. Ens explica com ha estat la seva trajectòria i tots els reptes amb què s’ha trobat a l’entrevista que trobareu completa al blog.»
És possible viure d’escriure? La resposta a l’episodi d’aquesta setmana del podcast «Entre Llibres»!
Una conversa molt agradable amb la periodista Almudena Montaño India durant la qual hem pogut parlar d’un munt de secrets del sector editorial (que no veureu mai publicats en cap diari).
D’especial interès per a lectors i per a escriptors que encara no heu publicat mai.
(I que vulgueu descobrir els secrets que s’amaguen entre les bambolines del món del llibre.)
Moltes gràcies per convidar-me, Almudena!
Presentació «Entre Llibres» 1×23:
«Cada any es publiquen en català prop de 10.000 llibres nous. Quant cobra cada autor? Doncs depèn, però el 99% d’ells rep, com a màxim, un 10% del preu de venda del llibre.
A això, cal restar-li un 15% de la retenció d’Hisenda i uns 3.000 euros que cal ingressar a la Seguretat Social.
Total, que l’escriptor que vengui 1.000 llibres rebrà aproximadament mil euros. Un llibre per al qual ha treballat uns dos o tres anys.
Al pòdcast d’avui parlarem del món editorial i ho farem amb una escriptora que en sap molt del sector i que ho ha plasmat en la seva novel·la «Casus Belli». És la Teresa Saborit.
Ella, que és llicenciada en Administració d’Empreses i té postgraus en finances, està buscant la fórmula perquè escriure un llibre sigui rendible. Voleu saber quina és? Doncs escolteu l’entrevista!»
«No suportava el futbol, però li encantava anar a l’estadi. Des d’adolescent havia volgut ser vigilant de camp. Aconseguir-ho havia estat un somni fet realitat. Des que havia guanyat la plaça, cada diumenge de partit entrava de les primeres a l’estadi i ocupava orgullosa la seva cadira a primera fila: a primera fila del públic; d’esquena al terreny de joc […].
Els dies que l’emoció l’envaïa, els seus ulls es perdien per les altures de l’estadi, fins a dos seients sempre buits de la tercera graderia.
En la seva ment, una filla i la seva mare. Un nadó rialler que es convertia en una nena de cabells curts i genolls pelats i més tard en una adolescent de llargues trenes i galtes sempre maquillades de blanc. I al costat d’aquell arlequí d’esperit gòtic, una dona que envellia any a any, molt més de pressa del que marcava la distribució mitjana de qualsevol campana de Gauss: els seus trenta eren com cinquanta; els quaranta com vuitanta; als cinquanta ja no hi era. Els seients sempre buits.
–Ei! Estàs bé?
La seva ment va tornar al moment present. Al xivarri eixordador que l’envoltava. L’àrbitre xiulant penal. Un nen assenyalant-la amb ulls plens d’interrogants.
Va improvisar un somriure. Va assentir amb el cap.
–Però… estàs plorant.
La paraula va conjurar la sal fugint-li dels ulls; el vent gèlid acaronant-li les galtes. Es va eixugar la pell amb moviment destre del dors de la mà mentre l’estadi esclatava amb un guirigall d’emocions al seu voltant.
–Gooooooool!
–Nooooooooo!
El nen es va fondre amb una abraçada amb els seus pares, amics i germans, oblidada de soca-rel la preocupació per aquella desconeguda de nou convertida en fantasma invisible. Ella va dirigir la mirada als dos seients buits. Va imaginar la mare feliç per la victòria. La mare conformada amb la derrota. La mare viva, independentment de l’emoció transitòria que en aquell moment fes bategar la seva ànima. L’àrbitre xiulant el final del partit. El públic posant-se dempeus per abandonar les grades.
–Tornarem diumenge que ve, oi que sí?
El nadó-nena-adolescent agafant amb força la mà que la dona li oferia.
–Sempre.»
«Odiava el futbol, però li encantava anar a l’estadi»: el meu últim relat! Llegiu-lo sencer a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/odiava-el-futbol-pero-li-encantava-anar-a-lestadi
Soc menys mediàtica que un rotlle de paper de vàter (fins i tot ell va tenir el seu moment de glòria durant la pandèmia):
Per això és una sorpresa i un honor haver estat inclosa en el llistat de 10 autores catalanes de menys de 40 anys que acaba de publicar el diari ElMon:
«Les autores joves més influents i amb més projecció de Catalunya»
No soc mediàtica, però tinc una cosa molt millor: VOSALTRES! Aparèixer en aquesta llista és mèrit vostre. MIL GRÀCIES!
Quin GRAN Sant Jordi!
Crec que no havia vist mai tanta gent reunida per celebrar la diada del llibre i la rosa: així no hi ha cap drac que haguem de témer! Gràcies per un dia meravellós!
I vosaltres? Com va ser el vostre Sant Jordi? Us llegeixo!