Salta. Salta?
Salta més enllà dels colors que trepitgen els teus peus. Colors?
Salta. El què?
Salta el buit d’impossibles que rodeja la teva ombra. Ombra?
Salta. Per què?
Salta per atrapar els anhels de l’ànima que volen lluny de les teves mans. Mans?
Salta. No… Ara no. No?
Si salto, no hi ha foto… Et penses que no ho sé?
[Musa 154: Relat inspirat per la imatge d’en Jordi Oliveras que acompanya el text.]
Mira la cartellera del cine. Pòsters de tres per dos intenten temptar-lo amb promeses de colors vius, cartells col·locats amb precisió mil·limètrica sobre les cinc portes d’entrada de l’establiment. Una romàntica? D’acció? De terror? De fantasia? Infantil?
Nens i nenes de sis a deu anys esperen impacients davant de l’última porta, la cua que formen sobresurt del cine i arriba fins a la cantonada. Entre els rostres de la canalla, un grapat d’adults naveguen entre la marea de xerrotejos frisosos. Una mare netejant amb un mocador de paper llavis plens de sucre glas. Un pare cordant les esportives d’uns peus incapaços de parar quiets ni un sol instant. Un avi demanant que se li repeteixi cada frase un mínim de sis cops amb la mà enganxada a l’audiòfon defectuós. Una àvia recordant que després de la pel·lícula caldrà anar directes a casa per poder acabar els deures de l’escola que s’han d’entregar l’endemà.
Donaria el ròlex d’or que llueix a la mà per tenir l’opció de poder afegir-se a la cua sense que els exigents espectadors no el miressin malament, per poder canviar la corbata i les sabates enllustrades pels seus pantalons curts i els genolls pelats. Donaria…
— Senyor, quina voldrà?
Aixeca el dit. Assenyala un dels quatre primers pòsters, qualsevol, què importa? El nen que un dia va ser, trencat a cops de decepcions a mesura que han anat passant els anys, fa el gest de voler-se rebelar, però la seva consciència d’adult no li permet. No hi ha remei ni orgasmes possibles que puguin fer retrocedir el temps viscut. Toca callar, toca tenir paciència, toca esperar… Sense saber què s’espera. Toca. Recull l’entrada aleatòria que li donen. Dóna l’esquena a la infància que continua esperant a l’entrada del cine.
La vida és allò que toca, quan triem sense mirar.
[Musa 153: Relat inspirat per la proposta de la Montse Pellicer: «M’havia trencat i enganxat massa vegades ara no hi ha remei ni orgasmes possibles tinc paciència i no sé perquè espero». La imatge que acompanya el text es titula «IMGP4754» i és de geek_love13 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.
Me’n vaig.
Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.
Me’n vaig, més enllà.
Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.
Algun dia tornaré, però ja no seré jo.
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Estàs assegut a la butaca, la teva butaca, de tela blanca, amb un got de vi a la mà que xarrupes sense veure, glop a glop, amb un tremolor al canell gairebé imperceptible del qual ni tan sols no ets conscient.
Però jo sí veig.
Els teus ulls, abans plens de dies, ara estan perduts en l’horitzó infinit que empresonen els finestrals d’acer del menjador, laminats, pintats de blanc, mentre el sol desperta sobre les onades del mar en calma. No hi ha somnis en la teva mirada plena de no res. No hi ha ni una engruna d’amor entre el trencadís dels batecs que et ressonen dins del pit. La teva ànima és sinònim d’enyorança.
I no tornaràs a veure, mai més.
[Musa 151: Relat inspirat per la proposta de l’Anna: «Infinit, somnis, amor, enyorança, tremolor». La imatge que acompanya el text es titula «Windows Molde Norway abstract #dailyshoot» i és de Les Haines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
Jo sé
però tu no saps
que els draps impregnats de fum de flor de saüc
col·locats damunt del pit durant la vetlla
són el millor remei pels refredats.
Jo sé
però tu no saps
que per mitigar els sangtraïts i el dolor dels cops rebuts
res més eficaç que els cataplasmes de sal
subjectats sobre els blaus.
Jo sé
però tu no saps
que per apaivagar les molèsties de la mala setmana
les infusions de sàlvia, comí i romaní
són remei de bon pensant.
Jo sé
però tu no saps
que el meu cos de remeiera incinerat a la foguera no et farà més savi
que res fa més por que allò que la ignorància ens oculta
que la pròxima vegada que prenguis mal…
Qui et curarà?
[Musa 150: Arribo a un número rodó: ja només falten cinquanta textos per finalitzar el projecte de les «200 muses»! L’últim text de la setmana és un poema inspirat per la proposta de la @JED_Eva: «No et donaré una llista de paraules, ni una imatge, però sí una petició o idea, com li vulguis dir, et proposo un relat per netejar el bon nom de les bruixes remeieres condemnades a llarg de la història per usar la natura per guarir. L’acceptes?». Repte acceptat! Els remeis que es detallen en els versos han estat extrets del document publicat per l’Ajuntament de Viladecans «El veïnat de la meva infantesa. Records d’en Manel Sunyer Mas». La imatge que acompanya el text es titula «Zarzamora Silvestre» i és de Nicolas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, musa!]
Moires teixidores de destins
Cloto davant la filosa
Làquesis decidint la mida
Àtropos tallant el fil.
Vida de temps perdut
presó d’estèrils pensaments
tramat d’atzucacs fútils
biblioteca de defugis estults.
I al final
un llibre curosament teixit
de pàgines blanques
mai no escrit.
[Musa 149: Penúltim text d’aquesta setmana. Poema inspirat per la proposta de la Janett Uriol: «Biblioteca, perdut, temps, vida, llibre». La imatge que acompanya el text es titula «Spinning Fire» i és de Dawn Ellner compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, entusiasta de la paraula impresa!]
Com una capseta de cristall
plena d’estrelles
jugant a burlar-se
dels meus dits.
Com una terrissa fina
ansiosa d’estirar el fil
delerosa d’impacientar-me
sense por de fractura.
Com un globus d’aire càlid
sabedor que no pot caure
enlairant-se amb l’escalf embriac
de la meva abraçada exhausta.
Com una provocació
ignorant de la seva pròpia existència
amb pitets de baves i vòmits
amb bolquers de plors en plena nit.
Com una rialla a les tres de matí
dels teus llavis
que foragita tenebres.
Com un «gu-gu-ta-ta» intraduïble
dels meus llavis
que només tu comprens.
Com tot i més
per tot i més
sense saber com
sabent només com…
Fill meu, t’estimo,
i se’t menjaria a petons.
[Musa 148: Poema inspirat per la proposta de la Nuri Alsina: «Dues coses que em ronden però que no sé com expressar. La primera idea és més una sensació, és una cosa entre embriagador, sobrepassat, por més alegria, l’emoció de pensar que tens alguna cosa tan delicada que és responsabilitat teva. L’altra és estar fins als nassos d’ell i que et faci una moneria i en zero coma desitges menjar-te’l a petons.». La imatge que acompanya el text es titula «lased LED light towers» i és de Jared Tarbell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per aquesta proposta tan tendra, musa!]
Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.
Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.
Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.
Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]
Entre llums i ombres perdudes
centúries de pedres fetes calma
falsa.
Roques de neu enganyoses
crues emergeixen entre mantells
silents.
Murs ocults rere les tenebres
fars de vivències ebris de nit
oblit.
Ni un eco.
Ni un so.
Ni un mot.
Ni un crec.
Els seus secrets
moriran
en nosaltres.
[Musa 146: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte i que va acceptar repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. De la seva primera proposició en va néixer un microrelat titulat «Què faríem sense els Rodalies?», de la seva segona inspiració n’ha nascut un poema. Text inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Per fer-t’ho fàcil, un repte: com podríem lligar un clàssic de Florència (ponte Vechio) i una gran muntanya de més de 3000m (Pirineus Los Infiernos). T’envio un parell de fotos per inspiració». Moltes gràcies per aquestes imatges tan fantàstiques: ets una crac de la fotografia, musa!]
Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.
Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.
Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.
L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.
Obro la porta?
[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! 😉 ]