Dilluns a les nou del matí. La lluna creixent es resisteix a marxar mentre el sol s’alça sobre l’horitzó. Premo un interruptor, l’ordinador xiula i la pantalla s’omple de pampallugues de colors en una rutina milers de cops repetida. Una tassa de cafè fumejant em desvetlla les neurones mentre al carrer se senten les corredisses dels nens que s’afanyen per entrar a l’escola abans no els tanquin la porta.

— No et descuidis l’esmorzar! Després de classe ves directament a futbol! Pensa a recollir ta germana i ens veiem a casa! Convida en Joan i en Marc a la festa d’aniversari de dissabte! Vigila que no se’t trenqui el volcà: recorda el què ens ha costat que s’aguantés dret!

Els crits dels pares, plens d’advertències i de recordatoris, queden emmudits per la marea de botzines dels conductors que reneguen perquè treguin els seus cotxes familiars del mig del pas.

L’escena aliena m’omple de nostàlgia. Em veig a mi mateixa amb dues trenes, una cada banda de la cara, em veig arribant a l’escola amb una maleta carregada de llibres i agafada amb força a la mà de la meva mare, em veig negant-me a deixar la mà i veig la meva mare ajupint-se al meu costat per abraçar-me, fer-me un petó al front i empènyer-me amb suavitat cap a dins de l’escola.

El somieig efímer es veu de sobte trencat per un crit agònic de l’ordinador i un missatge d’error escrit en un idioma del tot incomprensible. Premo «Esc». Ni cas. Premo «Enter». Ni cas. Premo «F5», «F9», «F12». Ni cas. Premo el botó d’engegada. Ni cas. M’aparto de l’escriptori, m’arrossego sota la taula i desendollo l’ordinador. Sento com l’aparell es queixa amb un xiulet i com el ventilador s’apaga. Torno a endollar l’aparell i surto de sota la taula. L’ordinador es torna a posar en funcionament i recomença el seu ritual de pampallugues de colors com si res no hagués passat.

Recupero el meu lloc a sobre de la cadira i permeto que la meva mirada es perdi en els objectes que decoren l’habitació. Els fulls plens de notes de les escenes que encara no he escrit, el subratllador rosa per remarcar tot allò que seria imperdonable que oblidés, els collages de retalls de revistes amb els que he reconstruït els rostres dels personatges que mai no tindré l’oportunitat d’abraçar en el món real. El suro que tinc clavat a la paret està ple de postals enviades des de punts recòndits del planeta, de fotografies d’amics que em saluden congelats en el temps amb un somriure als llavis, de dibuixos sense firma perfilats per llapis que em fan somriure.

De sobte se m’acudeix pensar que, si ara em morís, si en aquest precís instant el cor em deixés de bategar a dins del pit i caigués fulminada sobre l’escriptori, tots aquests paperots serien el meu únic llegat. Algú seria capaç d’entendre’n el valor? Algú sabria llegir entre línies les novel·les que pretenia escriure? Algú podria respirar els records que atresoren cadascuna de les imatges que hi ha clavades en aquest petit panell de suro?

L’ordinador acaba la seva dansa ritual. Una pantalla blanca emergeix de la foscor i un cursor negre es col·loca a primera fila, preparat per la batalla. Els meus dits es col·loquen sobre el teclat i n’acaricien les lletres. «Bon dia, animetes — els dic sens obrir la boca —, és hora de posar-se a treballar.»

[Musa 44: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de l’Orla Torrallardona, i de les paraules «llegat, efímer, nostàlgia, aliè i Lluna».]