Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]