20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

[Musa 17] A ritme de vida

20150212-200_muses-Imatge_Jazz_cake_Linda_Marklund_CC2.0_Attribution-Text_A_ritme_de_vida_Tere_SM

 

«:)»

 

I ja està? Això és tot?!

Nit de somni sense espelmes

Missatge indesxifrable

Dos punts i un parèntesis

Què vol de mi? Què vol dir?!

 

«Gira el mòbil»

 

De costat?

I tot de sobte pren sentit

Com una partitura sense notes

Com un violoncel·lista sense cordes

improvisant, en directe, a ritme de jazz

 

 

[Musa 17: Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes Argelich: «Un microrelat que comenci amb aquest signe “:)” i que acabi amb una paraula que acabi amb una “z”». La imatge que acompanya el text es titula «Jazz Cake» i és de Linda Marklund compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

[Musa 15] La merda a la muntanya sí fa pudor

20150210-200_muses-Imatge_Mountains_of_the_Grindelwald _valley_Els_CC2.0_Attribution-Text_La_merda_a_la_muntanya_si_fa_pudor_Tere_SM

 

Els posaria vespers a dins del sac de dormir. Els ompliria de sal les cantimplores. Llençaria els seus anoracs al riu d’aigües gèlides i els veuria desaparèixer corrent avall.

– «Cristal·lines» – es va corregir amb una ganyota –. Aigües «cristal·lines»… Ja us fotran.

Va sentir que els dits li relliscaven i es va tornar a aferrar a la roca.

– Ajuda! Auxili! Ajudeu-me!

«Me… Me… Me…» Les muntanyes van tornar l’eco dels seus crits. Una vegada… I una altra… I una altra… Cada vegada més i més i més lluny.

– «Me»? No: me-r-da! Quina merda!

«Da… Da… Da…»

– «Vine a fer muntanyisme amb nosaltres – va remugar amb veu d’espinguet –. Caminarem entre els arbres, sentirem cantar els ocellets, veurem com el sol es pon darrere dels cims nevats…» I una merda! Em sentiu?! Auxili!

«Li… Li… Li…»

– Mai més! No em tornareu a enganyar mai més! Prefereixo la ciutat! Estic fins ous dels arbres de fulla perenne!

«Ne… Ne… Ne…»

 

* * *

 

– Medaline? Tot bé?

– M’ha semblat que algú em cridava…

– Imaginacions. Estem sols.

– Potser era algú d’aquell grup de Barna…

– Impossible, fa hores que han marxat. Sopem?

 

 

[Musa 15: Relat inspirat per participar en el segon enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «muntanyisme». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Mountains of the Grindelwald valley, » Explored : ) «» i és d’Els compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150206-200_muses-Imatge_Blood_Hibiscus_ Kryziz_Bonny_CC2.0_Attribution-Text_Tinta_roja_Tere_SM

[Musa 13] Tinta roja

20150206-200_muses-Imatge_Blood_Hibiscus_ Kryziz_Bonny_CC2.0_Attribution-Text_Tinta_roja_Tere_SM

 

Diuen que les paraules
prosa o poesia
només són mots

que la passió
és més
que sis lletres

que la fragilitat
d’un aleteig de papallona
no es captura

saps què crec?

que cal esprémer la polpa
per fer-ne suc

 

[Musa 13: Relat inspirat per la proposta de la Cristina: «Paraules, prosa, passió, papallona, polpa. Totes amb P!». La imatge que acompanya el text es titula «Blood Hibiscus» i és de  Kryziz Bonny compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

[Musa 10] Qui riu?

20150203-200_muses-Imatge_Laughing_Up_A_Storm_ JD_Hancock_CC2.0_Attribution-Text_Qui_riu_Tere_SM

 

Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.

Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.

En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.

— Ets «raro».

La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.

No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.

— Els «raros» són ells.

Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.

— Però què fa aquest gos?!

— Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?

 

[Musa 10: Relat inspirat per la proposta d’en deomises: «Les cinc paraules, incloses en una frase: per si de cas, bordo (el verb pot canviar de temps, nombre i/o persona)». La imatge que acompanya el text es titula «Laughing Up A Storm» i és de JD Hancock compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles_CC2.0_Attribution-Text_Programa_especial_Tere_SM

[Musa 9] Programa especial

 

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles-Text_Programa_especial_Tere_SM

 

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

 

 

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150130-200_muses-Imatge_Surface_tension_Luis_Romero_CC2.0_Attribution-Text_Bombolla_de_bits_Tere_SM

[Musa 8] Bombolla de bits

20150130-200_muses-Imatge_Surface_tension_Luis_Romero-Text_Bombolla_de_bits_Tere_SM

 

Tinc fred. I gana. I son. I estic cansada. I…

Paraules. Una paraula rere l’altra. Una paraula. Només una, una més.

«Torna».

Una paraula, cinc lletres.

«Torna».

Ho escriuria en lletres negres de tamany vuit-cents sobre una paret de calç blanca si això fos suficient per conjurar-te.

Torna.

Torna, torna, torna.

És la meva eterna melodia, vagi on vagi, estigui amb qui estigui.

«Torna».

Et trobo a faltar.

Intento fer-me la forta. Intento somriure. Publico a tot arreu una fotografia meva amb un rostre somrient. La teva foto. La que tu em vas fer.

L’últim somriure.

Una bombolla feta bits. Un núvol d’impostures a on amagar-me. Una escletxa dins la foscor a on encara puc fer veure que aquí no ha passat res, que mai no vas existir.

La possibilitat de la teva inexistència és l’únic antídot contra el dolor, si no fos pel record de les teves carícies que punxa el miratge com una agulla esmolada.

Plof.

I tornen els teus versos. I els teus petons. I…

Sàdic.

Et trobo a faltar.

«Torna».

Maleït càncer.

 

[Musa 8: Relat inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: paraula, bombolla, melodia, escletxa, agulla, núvol. La imatge que acompanya el text es titula «Surface tension» i és de Luis Romero compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]